Cultura

Opinió

El traductor al català de l'obra de Jordi Sánchez ‘Humans que m'he trobat' argumenta la seva disconformitat amb les correccions que s'hi han fet

‘Per res em desagrada'

Columna Edicions acaba de publicar un llibre de l'actor Jordi Sánchez, Humans que m'he trobat, en el qual figuro com a traductor. Però el text que jo vaig enviar a l'editorial no és el que s'ha publicat.

Allà on jo escrivia ‘la canalla' ara hi diu els nens; on deia ‘pansa' diu herpes al llavi; on deia ‘calamarsada', ‘marrecs' i ‘a cabassos' diu gelada, nens i moltes; on deia ‘una galta a la fresca' diu una galta a fora, i a ‘cargolar-se de riure' diu descollonar-se. Més: allà on jo deia ‘paio', ‘cardar', ‘clau', ‘fava' o ‘cigala', ‘puta' i ‘pardal' diu tio, follar, polvo, polla, puto i minga; on deia ‘orelles de pàmpol' diu orelles de nansa, per ‘pencar' diu treballar, per ‘marieta' efeminat i per ‘es cruspeix les sobralles' es menja les restes.

L'actor, tot i que no es va veure amb cor d'escriure en català, deu tenir una idea molt sòlida de com s'ha de fer, perquè substitueix ‘beneita' i ‘fer-se l'orni' per tonta i fer-se el tonto; ‘poruc' per espantat, ‘fer el got'
per fer una cervesa, ‘baixeta' per menuda, ‘barroer i malcarat' per estúpid i dolent, i ‘socarrats' per cremats. Els verbs ‘sacsejar' i ‘enrojolar-se' li deuen
sonar tan decimonònics que
els canvia per moure i posar-se vermell, igual que l'expressió ‘roig com un paó', que per ell
és vermell com un pebrot (!); ‘pèl moixí' i ‘clavar queixalada' són tan carques que valen més els quatre pèls (del bigoti) i mossegar, així com ‘fer-ne de tots colors' sucumbeix a putejar; i la metàfora ‘toca'm els
ous' resulta ineficaç davant de menja'm la polla.

El calcs del castellà són tan sistemàtics que el text sembla obra d'un traductor automàtic: ‘estudiábamos de la mañana a la noche' en català es diu estudiàvem del matí fins a la nit (i no pas, com deia jo, ‘de cap a cap del dia'); ‘se lanzó sobre Miguel' és es va llençar (falta d'ortografia inclosa), i no ‘es va abraonar'; ‘no me admitieron' fa no em van voler (sense pronom empipador: ‘no m'hi van voler') o ‘Conoces algun actor?' esdevé Coneixes cap actor? (molt més senzilla que ‘Tu en coneixes cap, d'actor?').

Catanyol, doncs, en estat pur. Arrodonit per unes quantes pífies gramaticals (convèncer a tots i semblants) i quatre barbarismes imprescindibles: bulto, susto i l'inevitable que cabron! (que a sobre han tingut el cinisme de desaccentuar). El retraductor tampoc es descuida els possessius saxons que tota llengua moderna ha de vantar: ‘ens va dir el pare' ha de ser ens va dir el meu pare (l'original, ves per on, deia ‘nos dijo mi padre') i ‘la vella treu la llengua' es converteix en la vella treu la seva llengua (i quina volies que tragués, la de sa cosina?).

Ara, la creativitat d'aquest nou esperanto ateny el zenit en expressions tan plenes de matisos com et fots un tiro de merda (‘et tires daltabaix' era la meva banalíssima proposta), l'esplèndida [un veí recollia trastos] com si fos un agafamerdes (on la meva trista versió deia ‘com un mort de gana') o la no menys excepcional es movien amb els colzes en comptes de ‘feien anar els colzes' (a l'original a codazo limpio). I, finalment, la meravella del títol, que representa el pas definitiu en el procés de catanyolització: la madrilenyització. L'original deia ‘Un año trabajando mucho en un trabajo que me encanta con un equipo que, para nada, me desencanta' (noteu el subtil doble joc de paraules i les eficaces comes inútils). La versió en català li devia semblar tan antediluviana (‘Un any treballant molt en una feina que em té el cor robat amb un equip que deunidó'), i tan injusta amb el seu joc cacofònic, que el retraductor no es va saber estar de restituir-lo: Un any treballant molt en una feina que m'agrada amb un equip que per res em desagrada. Si
ho hagués sabut li poso ‘treballant de valent': què t'hi jugues que li salta el miocardi?

Ineptituds personals a part, el veritable problema que planteja un abús com aquest és el de l'autoria: de qui és el text, de qui l'engendra (autor) o de qui li dóna forma (traductor)? Fins a quin punt té dret un escriptor a intervenir en l'obra d'un altre? I, centrats en el cas català, en què es basa l'editorial per creure que un autor en castellà és competent en català? Només perquè el sap parlar? Això vol dir que jo li puc esmenar la plana al meu traductor francès, per exemple, o italià, si mai n'haig de tenir?

Perquè la qüestió de la coherència estilística val més que la deixem córrer. Qui li explica què són la versemblança, l'anacronisme i la variabilitat del llenguatge popular i l'argot? I això em duu a pensar que aquí el problema més aviat és un altre: si els farandulaires sempre es busquen un negre per poder treure la cagadeta de Sant Jordi, qui va enredar el pobre actor fent-li creure que a ell no li calia?

PAU VIDAL

Traductor i novel·lista

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.