Cultura

Poesia

Honorables homenots

Maldar per escriure unes cartes adreçades a alguns dels més destacats prohoms catalans de la segona meitat del segle passat, convertir-les en les seves biografies, tot recobrant les seves figures del tan injust com desolador pou de l'oblit en què es trobaven sepultats, retent-los alhora un emotiu i apassionat homenatge suposava una temeritat editorial ben poc assenyada. Amb major raó al nostre país, on les aportacions biogràfiques semblen anar destinades directament a conversar amb les resclosides lleixes de les biblioteques.

Cal, doncs, felicitar Quim Torra per haver superat amb tan bona nota el repte, sorprenent estranys, amics, coneguts i saludats en situar durant un temps Honorables. Cartes a la pàtria perduda en la sobrevalorada llista de llibres més venuts. Sens dubte, una sensacional notícia per a totes les editorials petites que han assolit el miracle de sobreviure a la insaciable voracitat dels grans taurons balena de la indústria editorial catalana.

Mitjançant aquestes teòriques cartes de caràcter entre ucrònic, contemporani i atemporal, redactades amb una encertada mescla de rigor i d'honestedat personal i intel·lectual, l'escriptor i editor blanenc ens ofereix el seu particular i inflamat homenatge a vint dels protagonistes del magne somni balafiat de la República catalana.

Alguns d'ells cèlebres i reconeguts, tot i que, per desgràcia mal coneguts o transformats en estrafetes caricatures d'ells mateixos (Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Prat de la Riba, Trueta, Rovira i Virgili...), d'altres pràcticament salvats de la desmemòria: Rafael Patxot, Just Cabot i, principalment, Trias i Peitx.

Amb una prosa pulcra, fluïda i acuradíssima –amb tocs lírics de gran volada sàviament i justa disseminats–, d'agradosa aroma planiana, Torra ens presenta els seus particulars homenots. Homenots que bateja com a honorables per emfatitzar el colossal honor que els devem: haver-nos salvat els mots i el país: “Si no els recordem, que ens queda? Si no els honorem, què podem deixar als nostres fills? Si volem existir com a poble, com podem no tenir-los presents?” (p. 91).

En certa manera, vesteix –i basteix– en paraules la imatge pictòrica que ens llegaren alguns dels retrats del gran mestre Ramon Casas, tot trinxant amb la seva coratjosa reelaboració biogràfica “un passat confús i dèbilment explicat, de consistència blana, de mites de fang i de tèrboles llegendes”, amb l'evident objectiu de donar continuïtat a la consigna soldeviliana de “Fer de Catalunya un país normal” (p. 25).

Aquestes cartes a la pàtria perduda –que ho podrien ésser, també, a la màtria si Torra hi hagués inclòs alguna de les donasses que compartiren amb els seus homenots la mort en vida de l'exili– són udols que ens criden amb el silenci de les paraules a recuperar-la i regenerar-la, a fi de transformar “la història bellíssima d'un fracàs” (p. 230) i d'un malson, en la d'un èxit, en el somni compartit de tants Honorables.

Honorables. Cartes a la pàtria perduda Autor: Quim Torra Editorial: A Contravent Barcelona, 2011 Pàgines: 252 Preu: 19,50 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.