Els ossos de la bellesa

Al començament de Tiefland, l'adaptació de Terra baixa de la cineasta alemanya Leni Riefenstahl (1902-2003), el pastor Pedro (el nostre Manelic) té un son inquiet mentre a fora, enmig de la pau de les muntanyes, el llop assetja el seu ramat de xais. A Tiefland Remix, el treball d'apropiació artística que l'artista Manel Bayo ha realitzat a partir de l'original del film, el malson del pastor pren una forma molt concreta a través d'uns esquelets d'animals lluminosos suspesos al voltant del seu llit, com si a través d'ells s'hagués de fer present que la bellesa de les imatges, i Riefenstahl n'era una productora excel·lent, es construeix sovint damunt la carcanada de bèsties mortes. El recordatori del fons obscur d'on emanen alguns grans ideals d'elevació i puresa és pertinent en el cas d'una cineasta que va posar el seu talent al servei de la maquinària de propaganda del Tercer Reich en uns documentals esplèndids (El triomf de la voluntat,1936; Olímpia, 1938) i que, en el cas concret de Tiefland, va servir-se de gitanos reclutats d'un camp de treball nazi perquè fessin de figurants, els quals van ser confinats de nou i probablement exterminats un cop acabat el rodatge.

Manel Bayo (Salt, 1966) no ha obviat cap de les ambivalències de la cineasta alemanya: ni la bellesa ni el terror, i tot i declarar-se fascinat per la força de les seves imatges, no oculta tampoc la repulsió que moralment li produeixen. “El cas de Riefenstahl és exemplar per plantejar la relació de l'artista amb el poder”, opina Bayo, que confessa que les imatges de Hitler que més poderosament té gravades a la memòria són la que va immortalitzar la cineasta alemanya al seu documental sobre el congrés del partit nazi a Nuremberg i la que anys després construiria Charles Chaplin a El gran dictador “justament a partir de la imatge canonitzada per Riefenstahl”.

Tiefland Remix, la relectura que ha fet d'aquell film que va obsessionar la directora durant vint anys fins que va poder estrenar-lo el 1954, posa en relleu la dualitat tendenciosa que tenyeix d'ideologia protonazi una cinta de ficció pretesament innòcua. Això seria tant com dir que el drama d'Àngel Guimerà, i per extensió tota la ideologia nacionalista del segle XIX, amb la seva exaltació mítica de la identitat a través de la voluntat de l'heroi, covava a dins el germen del totalitarisme, però Manel Bayo no s'arrisca a anar tan lluny –tot i que no s'està d'introduir en el seu film símbols genuïnament catalanistes, des de la Moreneta als pastorets–, i subratlla en canvi el caràcter artificiós d'una ficció d'aparença documental rodada en uns Alps que simulen els Pirineus i amb uns personatges sortits de l'Espanya dels toros i la pandereta. Com ja va fer a Raza Remix (2010), el seu anterior collage fílmic sobre el cinema dels totalitarismes, en aquell cas sobre la pel·lícula de José L. Sáenz de Heredia a partir d'un guió del mateix Franco, Bayo, que ha rebut el suport en la producció d'Ester Borin, recorre a un al·luvió d'imatges per revelar, tot emmascarant, l'esquelet inquietant del film. Però Riefenstahl no és Sáenz de Heredia, adverteix l'artista, i la manipulació digital de Tiefland és doncs, bastant més refinada que a Raza Remix, on es permetia la proximitat amb l'acudit. Tiefland Remix, que va rebre una de les beques Kreas de l'Ajuntament de Girona i que s'estrenarà dissabte vinent al Truffaut, és un treball d'apropiació molt més meticulós que sustenta la força visual en el relleu concedit als dualismes, a través d'oposicions de color i de llum, fins i tot de jocs de miralls, i en la dosificació dels referents iconogràfics externs, sobretot procedents del surrealisme, al servei d'una còpia que destil·la de la sublimitat de l'original tota la substància sinistra.