Cultura

Anàlisi

Xavier Serrahima. Jaume Ferrer Puig

ferran soldevila

Els ressorts de l'ànima britànica

‘Hores angleses'

Cal agrair
a Adesiara l'acurat estudi del britànic Alan Yates
L'autor veu més enllà,
i molt més endins, del que veuen els altres

Si deixem de banda els grecs antics –que culturalment parlant són els precursors de gairebé tot– bé podríem dir que el pioner de la literatura de viatges fou un català, ocult sota el pseudònim d'Ali Bei, que inicià els seus Viatges a l'Àfrica i a l'Àsia l'any 1803 i els publicà el 1814. Dos anys abans, doncs, del Viatge a Roma, de Goethe, i tres de la primera edició de la cèlebre Roma, Nàpols i Florència, de Stendhal.

Són obres fonamentals que, amb els magnífics Diaris i les Lletres de Lord Byron, segurament són els exemples més brillants d'aquest tipus de literatura, esdevinguda un gènere de primera categoria gràcies a l fet que han convertit el diari o dietari de viatges en textos en què la reflexió filosòfica, estètica i ètica –la literatura del jo que avança cap al nosaltres– se sobreposen i s'imposen a l'estricta i immediata descripció o relat dels fets viscuts.

Quan l'any 1811 l'autor del Don Juan escrivia una lletra a la seva mare en què assegurava que estava “tan convençut dels avantatges de mirar la humanitat en comptes de llegir sobre aquesta” que creia que calia promulgar “una llei que situés els nostres joves durant un temps a l'estranger” poc podia sospitar que, transcorregut un xic més d'un segle, un jove historiador català seguiria els seus consells, visitaria el seu país, i llegaria a la nostra cultura una de les més magistrals, inoblidables i recomanables obres de viatges: Hores angleses, de Ferran Soldevila, ara recuperat per l'editorial Adesiara.

Entenem que cal felicitar de nou una petita –però no per això modesta– editorial per haver recobrat un llibre que, tot i haver estat publicat l'any 1970 dins del recull Al llarg de la meva vida, restava fora de l'abast del lector corrent. Amb més raó, si tenim en compte si n'és de fàcil compartir l'asseveració que ofereix Enric Pujol a la presentació: “constitueix [amb altres obres que igualment es mereixerien ser recuperades, hi afegiríem nosaltres] tota una fita de la prosa catalana del segle XX.”

És una fita en què –creiem necessari advertir-ho– costa una mica assolir l'alt nivell de qualitat que la distingeix: tant a les primeres anotacions fetes a Anglaterra com a les dels mesos anteriors –afegides amb bon criteri a l'annex– el dietari soldevilià, tot i la seva innegable força lírica, no transcendeix el llindar del jo, de la descripció emocional. No traspassa la frontera bàsica que transmuta el viatge físic en mental; l'exterior, en un d'interior, més reflexiu, introspectiu, que no pas descriptiu, que ens trasllada del jo al nosaltres. Aquell viatge iniciàtic que ens fa mentre el fem, que ens situa al món; que, tot transformant-nos, ens permet ser en el món –per dir-ho en termes heideggerians.

S'enlairen amb força

A partir del moment que l'autor deixa enrere la sorpresa i l'admiració (p. 89), que s'oblida de ser foraster, de mirar-s'ho des de fora, com un simple espectador, i s'integra i s'imbueix en el paisatge i amb el paisanatge, que esdevé part –més encara, centre i fonament– del que descriu, les seves Hores angleses s'enlairen amb força i abasten una solidesa i una pregonesa excepcionals.

Aquesta integració o dissolució en l'ambient –que des del nostre punt de vista s'inicia als apunts de meitat de gener del 1926– permetrà que el gaudi i l'enriquiment que aporta al lector el seu dietari s'envoli, també, fins a uns nivells d'una vàlua difícilment assolible. És la raó que justifica, amb escreix, que Rafel Tasis remarqués que es tractava d'un “llibre europeu, de la millor qualitat i el millor to europeu”.

Sens dubte, una de les característiques més definidores del memorialisme de Soldevila, a banda de l'extraordinària amplitud i el vigor poètic del seu llenguatge, és la seva distinció, la seva elegància. Aquella “finesa d'ànima” combinada, inextricablement, amb el seu profund “interès per l'home” –“Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (“Sóc home; res del que és humà no m'és aliè”)–, que l'empenyen molt més enllà d'ell mateix i les seves circumstàncies conjunturals; que converteixen, en definitiva, allò que és particular en general, allò que és personal en universal. Com hem remarcat, el viatge físic, geogràfic, en espiritual.

L'exquisida i fèrtil prosa de l'autor de la Història de Catalunya posa de manifest l'enorme afinitat que hi havia entre els catalans del primer terç del segle XX i el tarannà britànic, tan educat com culte, tan atent com il·lustrat. L'afinitat facultava una immediata entesa entre els gentleman anglesos i els senyors de Barcelona –per dir-ho en termes planians– arribats de casa nostra, que compartien un principi comú irrenunciable: nulla estetica sine etica.

Si a això, hi afegim que el jove escriptor va aconseguir mantenir-se fidel a un dels principis que Lord Byron destacava en la lletra esmentada a la seva mare –alliberar-se dels “efectes amargs de restar a casa amb tots els prejudicis estrets d'un illenc”–, i ho combinem amb la seva delicada i atenta sensibilitat humana (que és –i ha de ser– alhora humanística), d'una acusada receptivitat emocional i lírica, que permeten que hi vegi molt més enllà, i molt més endins, del que veuen els altres, el resultat ha de ser, per força, brillant.

L'obra de Soldevila posa en evidència que per treure partit de la vida, per esgotar el calze de l'existència, no n'hi ha prou de mirar: cal, sobretot, saber veure; un saber veure, un saber pensar, que no exigeix la presència de cap esdeveniment extraordinari o cap contemplació esbalaïdora, sinó que –com el tast de la felicitat que és humanament assolible– sovint prové dels petits detalls. Distingint-se, doncs, diàfanament de la síndrome stendhaliana.

Detalls d'aparença insignificants, que la majoria consideraran fútils però que, com la poma de Newton, poden ser els desencadenants de consideracions tan profundes com apassionants, fruit de la mirada que sap veure –i, consegüentment, mena– més enllà de la mirada. Ja sigui en ocasió d'una simple visita a cal barber, d'una reflexió sobre el tabac que acabarà convertida en un adagi –“L'anglès està tan avesat a la boira, que quan no la te l'enyora i la crea voltant-se de fum”–, o d'un ofici religiós que fa possible que es retrobin o es relliguin la vida i la mort.

Reflex universal

Ras i curt, encetant un camí que després seguiran d'altres –el primer de tots, Josep Pla, per al qual existència i escriptura són un tot comú, inescindible– l'autor català converteix la vida en literatura, la vida pròpia en reflex de l'universal. I, tal com exposa al perfaci, ho fa proposant-se defugir tant l'autobiografia com evitant “el perill de les generalitzacions massa àrides damunt d'una experiència limitada” i partint d'una idea bàsica: “Difícilment coneixerà el seu poble aquell que no conegui altre poble que el seu”.

Cal agrair amb èmfasi especial que, a més de la presentació, Adesiara hagi tingut la bona pensada d'afegir-hi un estudi literari redactat per Alan Yates, tan acurat com esplèndid, que contribueix en gran mesura a situar l'obra en el context històric i cultural que li pertoca. És un estudi al qual, des del nostre punt de vista, tan sols se li pot trobar un inconvenient: que, com que està considerat introductori, s'hagi situat abans del text que analitza. Entenem que hauria estat millor que, presentat com a conclusiu, se situés després del dietari: per a un lector no familiaritzat amb l'obra i la figura de Soldevila, avança o revela, innecessàriament, més que no convindria. Tant és així que ens atrevim a recomanar als lectors i lectores que, com si es tractés d'un epíleg, el deixin per al final: una volta hagin delectat els seus sentits i la seva ment amb el text soldevilià, l'anàlisi del crític britànic enriquirà encara més les que ja han esdevingut riquíssimes Hores angleses.

Tot i la dificultat que comporta l'elecció entre un paràgraf de component més líric o un de caràcter reflexiu, finalment ens hem decidit per la següent transcripció: “Aquest matí, al Museu Britànic, secció d'antiguitats gregues, sala del fris del Partenó. Era tot el meu passat d'home culte el que pesava damunt de la meva ànima, suaument, per a fer-me l'emoció més embolcant. Els episodis de les Panatenees barrejaven el goig de la seva incomparable beutat a la fluència dels records. [...] Tenia una sensació de confluència, com si la meva vida s'hagués escolat llargament per les ribes on ha lliscat, per a venir a desembocar en aquell moment commovedor.”


Durant dos cursos acadèmics (1926-1928) Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va exercir de lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool. D'aquella experiència acadèmica i vital en va quedar un interessantíssim dietari personal que l'editorial Adesiara recupera i es converteix, per tant, en el primer volum de la flamant col·lecció De cor a pensa, que vol exhumar textos que han romàs inèdits o que en el seu moment es van publicar a la premsa i que ara no es troben a disposició dels lectors, com els monòlegs de Santiago Rusiñol.

Hores angleses es va publicar per primera vegada l'any 1938, es va reeditar l'any 1947 i també el 1970, però dins del volum Al llarg de la meva vida. La nova edició està encapçalada pels estudis introductoris del crític i catalanòfil Alan Yates i l'historiador Joaquim Nadal, que també va ser lector a la mateixa universitat però més de quaranta anys després que Soldevila.

L'historiador Enric Pujol, curador de l'edició i estudiós de l'obra de Soldevila, és l'encarregat de fer la presentació del text. Aquest corpus introductori encara dóna més valor afegit a l'edició d'un text que llisca amb elegància i delicadesa gràcies a un domini lingüístic i a una riquesa lèxica que demanen una lectura reposada, però altament plaent.

A Hores angleses, Soldevila fa una dissecció de l'ànima britànica i en sap identificar els ressorts, que emergeixen en forma d'epifanies a través de les diverses disquisicions que l'autor fa sobre el menjar, les ciutats fetes de rajoles ennegrides per la boira i el fum, la universitat, els prats verds i els camps d'esports amb nois i noies vestits de blanc jugant al criquet i al tennis, el model de noia anglesa, el contrast entre els col·legis d'Oxford i Cambridge o l'ambient cosmopolita de les urbs que deixa entreveure la puixança d'un imperi que, a Soldevila, se li fa molt present a través del Museu Britànic o de l'emigració índia.

El procés el realitza a través del gènere autobiogràfic, que combina l'observació en primera persona amb pinzellades impressionistes de caràcter paisatgístic i meteorològic, apunts que afegeixen profunditat poètica a la narració. El dietari permet còmodament aquesta interrelació de l'experiència personal amb el flux vital britànic. Soldevila està atent a les formes de vida angleses i constantment estableix relacions amb la cultura catalana, conscient que: “El contacte amb altres pobles, tanmateix, duu aparellada alguna cosa de descoberta; potser no tant de descoberta d'ells com de descoberta de nosaltres mateixos –de la nostra individualitat i de la col·lectivitat d'on procedim: del nostre propi poble.”

La flexibilitat del gènere facilita la inclusió de nombroses anècdotes que es converteixen en una mena de microrelats que marquen ritme i conviden a la reflexió intel·ligent: les opinions del company gal·lès sobre la història d'Anglaterra i que Soldevila es pregunta com es viuria aquesta escena en una universitat espanyola; el flirt entre un italià i una italiana de clares reminiscències noucentistes i carnerianes o la seva coincidència amb un espanyol al tren i que un cop han expressat els seus respectius orígens “ha semblat com si una tènue cortina de recels es corregués entre tots dos”.

Soldevila ens fa conèixer el món anglès amb els seus ulls encuriosits i àvids: “Anava de sorpresa en sorpresa i d'admiració en admiració. Tot semblava polit, lluent, acabat de néixer [...].” La lectura de les Hores angleses proporciona una sensació que “cal sentir-la, però no dir-la mai”, és exactament aquesta a què es refereix Soldevila, nosaltres també l'hem experimentat i sabem, com ell, que és felicitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.