Cultura

Poesia

Àlex Susanna

‘Blitzkrieg'

Els atacs llampec d'Ernest Farrés Junyent

No hi ha cap mena de dubte que, d'ençà del seu primer llibre, Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa (1996), l'obra d'Ernest Farrés Junyent (Igualada, 1967) ha anat revelant-se com una de les més personals, interessants i suggeridores del nostre panorama poètic. Si bé amb el que va dedicar a Edward Hopper (2006) va fer un pas endavant inqüestionable, bo i assolint una molt notable projecció internacional amb sengles traduccions a l'anglès i a l'italià, crec que és amb el seu darrer recull, Blitzkrieg (Meteora), que aquest autor arriba a la plena maduresa, que és com dir que estem davant del llibre on explota més i millor totes les capacitats tant del seu imaginari com de l'instrument de què es val per afaiçonar-lo.

A Blitzkrieg l'autor practica a consciència l'atac llampec o sorpresa sobre l'enemic, és a dir, sobre qualsevol forma de poder –o discurs, o llenguatge, o creença– que ens impedeixi ser nosaltres mateixos. Davant les creixents dificultats per forjar-se una identitat en un món global dominat per les tecnologies de la informació, Ernest Farrés se sotmet a una extrema vigilància per detectar falles i clivelles per on s'escolen o fracassen els nostres intents relapses.

Ras i curt, concep la pràctica de la poesia com a forma inclement d'autoanàlisi i alhora de vivisecció del món que ens fa i desfà, i el vers com l'escalpel més eficaç i eficient per desentranyar qualsevol forma d'alienació. És, doncs, una poesia fortament ideologitzada que aspira, per paradoxal que pugui semblar, a deslliurar-se de qualsevol forma d'ideologia, i cada poema no és sinó la crònica d'aquest procés d'alliberament.

Com s'ho fa? Duent a terme atacs sorpresa i envestint qualsevol nucli temàtic –no li fa por passar res per l'adreçador del vers, i en conseqüència cada poema ens sorprèn amb qüestions que mai no creuríem que poguessin abordar-s'hi– bo i concentrant totes les forces en algun punt de la seva vulnerabilitat. Per exemple, com ho fa a La batalla de l'opinió pública fa molt temps que està perduda: “És estranya la història / del meu país. És clar. / Un país que nosaltres / anomenem país / i a fora ho desaproven [...] ha de portar una càrrega / de traumes important / que no ens ajuda a entendre'l / com es mereix.” Per això despista el lector, i se l'endú per les branques –és un mestre consumat de la falsa digressió– abans de clavar-li l'estocada final. Aparentment inconnexa o cubista, aquesta és una poesia que cal saber enfocar per trobar-hi el fil conductor i treure'n l'entrellat.

Un joc prou seriós

En molts passatges sembla juganera, sí, però només si acceptem que es tracta d'un joc prou seriós: cada poema es fa i desfà davant la nostra oïda perplexa, mostra traus i sécs i alhora cosits i pedaços. Anvers i revers, trama i ordit, tot formant una sola unitat d'un sentit molt més compacte del que en principi podríem pensar. La majoria de poemes, doncs, autoretrats directes o indirectes despietats (aquí no ha cedit la seva veu a ningú més que ell), com ara el convincent Quaranta que es dedica el dia del seu aniversari.

Al capdavall, el lector percebrà en el vers tan escairat de Farrés un grau de contaminació prosaica com a mínim desconcertant: poques vegades haurem trobat un tal mestissatge entre poesia i prosa, però val a dir que el vers en surt altament reforçat i revitalitzat. Llegint-lo recordem allò que va dir Ferrater: “La cosa realment divertida de l'ofici poètic és d'imposar una mètrica, de marcar la llengua amb una dicció personal durament definida.” Això és el que fa de manera brillant i corrosiva el nostre autor en aquest seu darrer recull.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.