«La cuina és un art, és cultura»

–«És un recull de les poesies i pregons que he anat fent en el decurs dels temps i que tenen com a objecte la cuina: des de l'allioli fins a les carxofes o les mongetes. Que jo sàpiga, és el primer llibre d'aquestes característiques que es publica: a Granada, hi ha un senyor que ha fet un llibre de poesia sobre aliments; i a València, hi ha la tradició de fer les receptes en vers.»

–«No és una cosa gaire estesa, però sí que hi ha molts poetes que fan referència a la cuina. Dins del programa Tàpies variades hem anat recopilant poemes que parlen de la cuina: des de Víctor Hugo a Joan Margarit i Martí i Pol. La relació de la gastronomia amb la literatura és eterna, perquè de fet, la cuina és una disciplina artística més. La cuina és cultura, innovació, exposició...»

–«Crec que totes, però n'hi ha que són més fàcils de rimar que altres: no es el mateix rimar xató, que és la més fàcil, que carxofa, nyora o mongetes.»

–«Hi ha poesies dedicades al xató, a l'axatonament de la bóta, l'escarola, el vi i el cava.»

–«Seguirem amb les Tàpies variades durant l'estiu i potser comencem a fer recitals arran de la presentació del nou llibre.»

–«El més important de la cuina no és la recepta, ni menjar, ni els productes, sinó el fet de fer l'oferta i de compartir l'àpat. I la tasca del defensor de la ciutadania no deixa de ser això: oferir-se al ciutadà per intentar que no es trobi desassistit quan creu que l'administració no l'atén. No tenim capacitat de resolució, però tenim la força de recomanar a l'administració.»

–«Havia estat crític perquè no havia estat escoltat en coses bàsiques com la reivindicació d'un espai propi i un equip tècnic per poder fer el seguiment dels expedients.»

–«Queden dos anys per acabar el segon mandat i, per reglament, ja són improrrogables. Crec que aquesta és una figura necessària, que ara s'ha reforçat amb l'equip de mediació. I ho és perquè la nostra societat està molt justicialitzada i qualsevol problema acaba al jutjat, que està sobresaturat.»

–«Una de les venes del poble: la gent ha canviat de xip i ha substituït els principis per les oportunitats. S'ha produït una recerca boja d'oportunitat, per tenir i tenir, i malauradament aquesta crisi servirà per retornar als orígens i repensar en tot plegat. És un càrrec molt enriquidor, és un termòmetre de la comunitat i una altra de les coses que es veuen és que el ciutadà ha assumit la filosofia del consumidor: resultats a baix preu. Això ens ha arrambat la creativitat personal i el ciutadà acaba pensant que si paga impostos, li han d'arreglar la seva vorera; quan la realitat és que es paguen impostos per arreglar totes les voreres de la ciutat.»