Cultura

mirador

G.F. ‘In memoriam'

És alhora un dels intel·lectuals més citats i influents de la cultura catalana del segle XX i un dels més menystinguts
Tota l'obra i la seva proverbial lucidesa han hagut de lluitar amb el monstre del mite: el del poeta alcohòlic i suïcida

Avui fa quaranta anys, a la mateixa hora en què molts de vostès llegiran aquestes línies, en una aula del monestir de Sant Cugat del Vallès (seu d'una Universitat Autònoma de Barcelona que encara no s'havia traslladat a Bellaterra), un grup d'estudiants esperaven un professor que no arribaria mai. Era Gabriel Ferrater, i aquella matinada havia complert amb la promesa de no arribar als cinquanta anys “per no fer olor de vell”. Enguany tenim dos pretextos commemoratius per recordar la figura de Gabriel Ferrater. Avui fa quaranta anys que ens va deixar i el 20 de maig n'hauria fet noranta. Són pretextos idonis, com tots els aniversaris, per recordar i rellegir l'obra d'un dels poetes i intel·lectuals més polifacètics que ha donat la nostra cultura. Però, a quaranta anys de distància, és un bon moment, també, per preguntar-nos què ens queda, realment, de Ferrater.

Gabriel Ferrater viu –perquè viu, encara– en la paradoxa permanent de ser un dels intel·lectuals més influents i constantment citats de la cultura catalana del segle XX i, alhora, un dels més menystinguts. La quantitat d'actuals figures clau de la literatura, l'acadèmia, la lingüística, l'edició i la matemàtica que van conèixer Gabriel Ferrater i que reivindiquen la seva filiació ferrateriana és ingent. I això no obstant, quaranta anys després de la seva mort, continua quedant obra inèdita seva per publicar, molts dels llibres seus que es donaren a conèixer pòstumament (gràcies a la perícia del seu germà, Joan Ferraté) fa anys que són introbables i no s'albira cap projecte d'obra completa en un futur ni proper ni llunyà. L'obra de Gabriel Ferrater i tota la seva proverbial lucidesa han hagut de lluitar durant quatre dècades amb el monstre del seu mite: el del poeta alcohòlic i suïcida. Tant és així que, d'ençà de la seva mort, s'han esmerçat molts més esforços per donar a conèixer el color de la bossa d'escombraries amb què es va ajudar a morir que no pas per entendre i fer entendre ni un sol dels seus versos. S'imposa, doncs, amb total pertinència una pregunta que, en circumstàncies normals, hauria de fer-nos enrogir: hi ha algú que hagi llegit Ferrater?

Ara fa deu anys, la Residència d'Investigadors del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) li va dedicar un simposi de dos dies. Publicacions més o menys recents de Núria Perpinyà, Jordi Julià, Eduard Bonet, Jordi Cornudella i l'antologia In memoriam (2001), a càrrec de Dolors Oller i Jaume Subirana, han contribuït a mantenir viu l'interès per Gabriel Ferrater. I, de manera molt especial, el documental Metrònom Ferrater (2010), d'Enric Juste, ha permès repensar la centralitat del poeta i ha desembrossat la seva figura d'alguns dels mites absurds que l'obscurien. Però queda molta feina per fer.

Ens queda comprendre en el seu conjunt la complexitat d'una intel·ligència que va desbancar totes les fronteres artificials que separen i aïllen les matemàtiques de la poesia, l'art de la filosofia, la lingüística del compromís social. Ens queda, en definitiva, la feinada que suposa situar Gabriel Ferrater en el lloc que li pertoca: un far intel·lectual i moral que ens ajudi a entendre d'on venim i ens obri, amb les seves erres arrossegades i la seva intel·ligència irònica, nous camins de recerca, de creixement, d'autocomprensió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.