Cultura

Una classe magistral

Dijous passat, el cinema Truffaut va preestrenar en exclusiva a Girona la pel·lícula Profesor Lazhar, reeixida adaptació de l'obra teatral homònima d'Evelyne de la Chenelière, que ha portat a terme el canadenc Philippe Falardeau, i que arribarà a la cartellera aquest divendres. Ambientada en el microcosmos d'una classe d'estudiants de primària en una escola del Quebec, el que comença com un relat en la línia de pel·lícules francòfones com ara Être et avoir i Hoy empieza todo supera qualsevol apunt de previsibilitat per aprofundir en un tema que irromp en el mateix pròleg i que no deixa de planar com a leitmotiv al llarg de tot el metratge: la mort.

És en aquest aspecte, sobretot, que la pel·lícula alça el vol i, en continuat crescendo, aconsegueix firmar una classe magistral. El tràgic succés que es produeix tot just començar –el suïcidi d'una de les professores de l'escola– mostra com commociona tant docents com pares i alumnes. Aquest fet, que aquí altera la quotidianitat d'una escola, permet exposar com encara avui dia la societat sembla no estar preparada per superar tots els tabús que envolten la mort. L'arribada d'un substitut amb uns conceptes educatius antagònics als establerts –el professor Bachir Lazhar del títol– i amb un passat també traumàtic no farà més que augmentar els contrastos i alhora farà sortir a la llum molts més temes tan transcendents i actuals a debatre com ara la funcionalitat del sistema educatiu, la necessitat de comunicar-se, la família, la immigració, la violència i l'amistat.

La pel·lícula, dotada d'una càrrega social forta, no funcionaria al nivell desitjat si no fos per la gran aportació interpretativa dels seus protagonistes. Per una banda, el protagonista, paper que interpreta Mohamed Fellag, que sap dotar el personatge d'un acurat equilibri entre la sobrietat, el carisma i la tendresa. Per l'altra, els nens i nenes, tots ells extraordinaris i sumament creïbles, una lliçó per a qualsevol jove promesa que vulgui dedicar-se a aquesta professió. I, com no pot ser d'una altra manera, per transcendir en aquest trànsit audiovisual tan saturat, el film té escenes commovedores (entre d'altres, quan Bachir es posa a plorar a peu d'escala després del sopar romàntic, o quan els alumnes criden el seu nom en ser retratats) i memorables (sense anar més lluny, l'emotiu epíleg).

Després de la projecció, el catedràtic de pedagogia de la UdG Salomó Marqués va convidar els assistents a obrir un debat en el qual van sorgir les qüestions esmentades, sobretot es va insistir en el tema de “si és millor saber o saber ensenyar”, com indica la figura del protagonista. Molt crític sobre l'estat actual de l'educació, també va aprofitar l'ocasió per reclamar que a les classes de la Normal haurien de tenir el lema del final de la pel·lícula, una bella metàfora que compara els nens i les nenes amb crisàlides.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.