Cultura

Els grans oblidats de l'art català

El país ha ignorat i ha desconsiderat una llarga nòmina de figures de tots els temps, que ara esperen ser rescatades i reconegudes en la nova etapa del MNAC

Els artistes de
la immediata postguerra reclamen l'atenció dels estudiosos
El barroc, relegat a Catalunya pel mite de la decadència, amaga genis de gran talent

Deu artistes

per reivindicar


La història custodia molts artistes catalans pendents de descobrir i de reivindicar amb força. La llista de maleïts, ignorats i menystinguts, per pur desconeixement o per pèrfids prejudicis, és llarguíssima. Hi ha una pila d'autors que no han lluït mai en una exposició important, que no tenen un estudi ben fet, que no existeixen en les col·leccions dels museus. En el millor dels casos, alguns han tingut la sort de captar l'atenció d'un historiador abnegat, de figurar en una col·lectiva, d'haver rebut tributs des del món local, fins i tot de tenir obra en museus, això sí, sovint en la silenciosa reserva.

La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.

Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.

Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.

A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.

Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.

També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.

Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).

Els forats negres del s. XX

Del segle passat, la nòmina d'artistes immerescudament descartats és depriment. De les primeres dècades, el nom que els últims anys s'està revisant és el d'Ismael Smith (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972), un artista amb una biografia misteriosa i tràgica que Eugeni d'Ors considerava el millor escultor del noucentisme. Va retratar els grans homes de la Lliga, sí, i alhora, pel seu ímpetu bohemi, va dotar la seva obra de bones dosis de transgressió.

El 1919 es va instal·lar a Amèrica, on va tenir èxit, però el 1960 el seu signe maleït es va imposar i el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Un cop mort, Enrique García Herraiz, delegat de l'Oficina Espanyola de Turisme a Nova York, es va convertir en el marmessor de la seva obra. García Herraiz ha anat fent donacions a institucions catalanes, però l'única que l'està assumint seriosament és el Museu d'Art de Cerdanyola. Al MNAC, on també atresoren molta obra seva, es fan els longuis.

Els barcelonins passen cada dia per davant de dues simpàtiques escultures de Josep Granyer, una girafa coqueta i un toro pensador que pul·lulen per la rambla de Catalunya. Es van instal·lar a l'espai públic el 1972, en vida de l'artista (va morir el 1983), després de suportar una exaltada polèmica ciutadana. Incomprès? Sí, però no només. Granyer, nascut a Barcelona el 1899, forma part d'una generació ja per si mateixa difuminada, la del 17, la dels evolucionistes, que anhelaven superar l'ortodòxia noucentista. Granyer ho va assolir amb un sentit de l'humor corrosiu. “Va subvertir la densitat noucentista amb la ironia i l'epigrama”, subratlla Cristina Masanés.

Tot i l'antològica que li va dedicar Caixa Girona el 2005 i algunes iniciatives pedagògiques del Museu Deu del Vendrell, encara és “un autor a recuperar”, creu Masanés, historiadora de l'art que fa uns anys va descobrir un “increïble” bosc d'escultures a l'antic taller de l'escenògraf Oleguer Junyent, on els descendents de Granyer esperen que algun dia algú es faci càrrec d'aquest llegat artístic tan particular.

Un dels capítols més ennegrits de la història de l'art català és el de la generació d'artistes dels anys de la Guerra Civil i de la immediata postguerra. És un període que reclama urgentment l'atenció dels estudiosos perquè ha engolit creadors interessants que van haver de reprendre el fil de les avantguardes interrompudes el 1936. A alguns sembla que no se'ls perdona que els costés trobar el bon camí de la modernitat, obviant les seves recerques prèvies. A això es deu el cruel oblit en què ha caigut Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1978). Des de fa uns anys s'admet que no s'ha fet justícia a l'obra d'aquest creador inconformista, “un pioner de l'abstracció geomètrica”, emfasitza Arnau Puig.

Els artistes de mal classificar paguen car no haver seguit ismes i modes. Com Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990), un dels autors més personals de la primera postguerra que tot just ara s'està redescobrint. Àlex Mitrani, artífex de l'exposició que el 2010 va presentar el Palau Moja, considera que l'obra de Brotat dels anys cinquanta i seixanta, adscrita a la figuració, “té una intensitat melancòlica i una radicalitat primitiva que el fan singular”. És, emfasitza, el més clar representant de la interpretació moderna de l'art romànic.

Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) sí que es va alinear amb el moviment artístic triomfal, l'informalisme, però se l'ha tingut poc en compte. Personatge irrepetible, es va comprometre amb les problemàtiques socials del seu temps. Va ser un artista íntegre i honest, un tipus torturat que es va deixar la vida en cada una de les seves obres. Va desafiar la mort en un imparable procés d'autodestrucció i de descens cap als inferns (alcohòlic, els últims anys els va passar en una residència hospitalària, on va morir als 66 anys). Cardona Torrandell no ha penetrat en el discurs de l'art català de la segona meitat del segle XX. És més admirat i tot en els cercles literaris (d'ell es diu sovint que la seva ànima era la d'un poeta tràgic).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.