“Retallar en cultura ens mutila com a poble”

Sí, sempre m'ha fascinat Dürer. De fet, ell era un conceptual. Tots els grans artistes de la història ho han estat. Els pintors de les cavernes no crec que tinguessin una pretensió artística, segurament era un intent màgic per aconseguir més caça. La manera com ho fan, però, implica una interpretació intel·lectual. En la pel·lícula de Werner Herzog La cueva de los sueños olvidados, es pot veure com aquells pintors aprofitaven les protuberàncies de la roca per fer les seves creacions. Ja anaven més enllà.

Mai vaig tenir consciència de res. Simplement vaig fer. En el moment en què un pensa “vaig a fer una obra d'art per trencar”, perd autenticitat. És quan resulta falsa. Tot allò es corresponia amb una època i una generació molt determinades encara que Marcel Duchamp ja ens havia obert el camí.

No hi vaig entrar, és que sempre hi he estat. Quan era petita, ja tenia una mirada artística, una mirada d'estranyesa cap a les coses. I sempre he conservat aquesta mirada. Després, de ben joveneta, m'entusiasmava la ceràmica i amb 15 anys me n'anava a veure exposicions tota sola. No sé per què, però m'agradaven especialment artistes com ara Tàpies. A mitjan anys seixanta, aquí l'ambient era molt gris i sobretot per a una dona. Em sentia reclosa, perquè com a dona aleshores només tenies un camí: casar-te i tenir fills, i jo ho trobava avorridíssim tot plegat. Aleshores vaig tenir l'oportunitat d'anar a estudiar sociologia a París.
Va ser l'excusa per marxar.

Sí, mai millor dit, perquè poc després va venir el Maig del 68, i ho vaig viure de ple perquè tot va començar on jo estudiava. Es va crear un clima molt efervescent, una gran eclosió de creativitat. Quan tot va acabar, vaig decidir que no tornava a la facultat, i em vaig apuntar a aprendre ceràmica, que és en el fons el que havia volgut fer sempre. Un dia em va caure a les mans un exemplar de la revista Robho, que parlava de les primeres experiències conceptuals i d'artistes com ara Jan Dibbets i Hans Haacke, i allà vaig retrobar la meva mirada d'estranyesa. Trobava que aquell art m'era molt familiar. I aleshores m'hi vaig posar. A més, a París ja hi havia tot un grup de catalans treballant en el conceptual.

Tots han seguit el seu camí personal i tots continuen, cosa que demostra que són artistes molt autèntics.

Sí, en obres com The best way of expressing it (‘La millor manera d'expressar-ho'), que es va exposar al Macba, l'aire d'un ventilador crea un angle amb una plomada. I en una altra peça, l'ombra d'un cordill. Es crea un espai que d'entrada era invisible. Es tracta de fer aparèixer allò que sembla que no hi és.

En part sí, perquè entenc els volums, fins i tot quan dibuixo. De fet, el que m'interessa és l'espai. Si mirem un espai amb molt deteniment, podem veure que és riquíssim. Si ho mires tot amb estranyesa, no deixen d'aparèixer nous elements enriquidors, van apareixent coses.

Jo vull que les obres, més que belles, siguin harmòniques. Si una peça no té un resultat prou harmònic, la rebutjo. No busco l'harmonia, sinó que apareix com a resultat del procés. Per a mi és tan important el concepte com la forma. L'harmonia és el resultat d'una cohesió interna.

Hi ha d'haver gustos per a tot, però crec que el problema de base té a veure amb l'educació. A les escoles és important que no es talli la creativitat dels nens. Quan naixem tots tenim, sense excepció, una gran creativitat, però al final els nens acaben fent dibuixos com els de quaderns d'acolorir o fent trencadissos a l'estil de Gaudí... Per això és tan important que un país aposti en educació i cultura. Potser m'està mal dir-ho en aquest moment, quan a tanta gent li costa arribar a final de mes, però retallar en cultura i educació ens mutila com a poble.