Cultura

Albert Sánchez Piñol

Escriptor

“Estic molt fart del conflicte amb Espanya”

Els catedràtics haurien de donar
un cop de puny damunt la taula en vista dels disbarats del revisionisme espanyolista
Si avui dia
existeix alguna
cosa semblant a
la catalanitat, és
pel sacrifici de
la gent que va
lluitar el 1714
El fet que hagi
escrit la novel·la en castellà és del tot pertinent; a la manifestació hi havia gent que parlava castellà...
Casanova va
tenir un paper d'aprovat justet, mentre que Villarroel, castellà d'origen, va ser
tot un heroi

Ja no recorda quan va començar a pensar a escriure sobre el 1714. Vint anys? El cas és que quan el seu amic, el també antropòleg Alfred Bosch, va publicar la seva trilogia, ja hi treballava, però no ho tenia “prou madur”, diu. Victus (La Campana), la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol, és, doncs, el resultat d'anys de reflexió, estudi i documentació, una novel·la que ha hagut d'escurçar de prop de 300 pàgines per donar agilitat a la lectura, un material, per cert, que penjarà al seu lloc web per als lectors interessats a aprofundir en la història.

Sánchez Piñol treballa ara en el guió: ja s'han venut a Europa els drets d'autor per fer-ne una pel·lícula; l'escriptor voldria una producció a l'estil de Braveheart, per donar a conèixer arreu la història èpica del setge: la història de la lluita dels catalans contra l'opressor.

Com encaixa la seva novel·la després del gir sobiranista?
Si ho hagués fet a propòsit no hauria encaixat millor. En aquest país hi havia tot de vectors inconscients que ara estan esclatant. Com em podia imaginar que el llibre sortiria en un moment tan idoni com aquest? Amaga unes tesis inconscients que ara s'han vist reforçades, potser fins i tot el fet d'haver-lo escrit en castellà. El fet creatiu està ple d'elements irracionals i, per molt que algú em critiqui, és del tot pertinent. Primer, jo no sóc l'únic autor d'aquest país, ja n'hi haurà d'altres que escriuran en català sobre el 1714 i, segon, potser sí que hi ha la idea subterrània en el llibre que el 1714 és patrimoni de tots, i que un dels grans herois era el general Villarroel, un militar de cultura castellana que va lluitar i morir per les llibertats catalanes i defensant la seva capital. La manifestació de l'11 de setembre estava plena de gent que parlava castellà. Les investigacions més recents mostren que Barcelona, a principi del segle XVIII, era una ciutat plena d'immigrants i la tesi de la suposada decadència és del tot falsa. No hem d'oblidar que molts d'aquests immigrants van defensar Barcelona i això coincideix amb una societat, la nostra, que és molt receptiva a aquest tema, perquè Catalunya és una societat d'immigrants.
No s'ha escrit prou del 1714?
No, com tampoc no s'han fet prou pel·lícules del Far West. Primer, hi ha poques persones que saben que s'ha escrit molt sobre el 1714 i, a més, és un fet polièdric que es pot enfocar des de molts punts de vista. Tercer, els fets dramàtics són tan superlatius que no els esgotes ni en deu llibres. Tinc pensat explicar més històries sobre Martí Zuviría. Els Estats Units es fan independents gràcies a ell i m'agradaria escriure una novel·la ambientada en aquella època, però rememorant la guerra del 1714, unint el món antic i el nou.
Com és que va triar el personatge de Martí Zuviría com a protagonista i narrador de la novel·la?
Vaig escollir aquest personatge per diversos motius; primer perquè, com ja he dit altres vegades, l'infern de l'historiador és el paradís del narrador. Tenim quatre o cinc dades històriques sobre aquest individu i aleshores els buits històrics els puc omplir. Evidentment la seva vida privada me la invento, però sabent que devia ser un personatge peculiar, perquè en el setge figura com a ajudant de Villarroel, que era un càrrec molt ampli: fa de traductor amb els francesos, fa missions a l'interior i a l'exterior de la ciutat durant el setge, i és dels pocs superiors que acaba a Viena. Es conserven uns documents que testifiquen que era català.
Com ha dosificat ficció i
història?
La part privada és inventada i la pública respon estrictament als fets històrics. Com que són poc coneguts, els lectors dubtaran de si és ficció o no, però puc dir que no. Fins i tot el detall de l'expedició del diputat Berenguer, que ha de fer mitja volta, quan fuig d'Alella per tornar a Barcelona perquè s'han deixat la porra. Fins i tot els diàlegs entre el coronel Dalmau i Berenguer són autèntics.
Pel que fa la guerra de Successió, primer indica que va enfrontar borbònics i austricistes, després castellans i catalans, i finalment, les classes polítiques dirigents i el poble.
Això dóna fons a la història. Dins el bàndol català hi havia grans dissensions, una espècie de guerra civil armada. El que va evitar la guerra civil catalana va ser l'amenaça exterior. La solidaritat de les classes dirigents catalanes entre elles és superior a la solidaritat amb la pàtria, perquè arriben a trair l'esforç de guerra, perquè no es refien del poble en armes. Fins ara s'ha intentat obviar aquest aspecte perquè al catalanisme de dretes no li ha interessat.
És el cas de Casanova...
Hauria pogut ser més cruel amb ell, i he de dir que la meva opinió no ha de correspondre amb la del protagonista, que és força crític, perquè crec que el 1714 s'ha d'explicar des de la rauxa. Casanova tenia una actitud d'aprovat justet, però és que està envoltat d'herois! Ell compleix, però sempre notes que està forçat a fer un paper que no és el seu. Ell era un polític que volia aconseguir una solució negociada més o menys digna, i això els frustra, perquè és impossible. Això ja deixa espai als herois, em refereixo a individus aïllats entre els civils, o el general Costa, o el mateix Villarroel o molts altres que no m'hi cabien. Villarroel és admirable, i tot el que explico sobre ell és cert, com quan dimiteix perquè s'adona que és inviable continuar defensant la ciutat. En canvi, Casanova, uns anys després del setge, està exercint d'advocat sense que ningú li toqui un pèl, mentre que Villarroel s'estava podrint a la presó.
En tot cas, deixa clar que la víctima és el poble, que al mateix temps són els més motivats per lluitar fins al final malgrat la disparitat de forces.
Molt sovint entre els catalans ens recriminem que la nostra Diada Nacional sigui una derrota, però en realitat commemorem que un poble en armes es va alçar contra un tirà que volia exterminar les seves llibertats. No es van rendir, podrien haver-ho fet. València, pocs anys abans, ho va fer per estalviar-se una massacre. Aragó ni tan sols es planteja lluitar. La tesi més moderna que defensen els historiadors és que allà on hi havia més llibertats hi va haver més acarnissament contra els borbònics, i és el que va passar a Catalunya. Per al poble en armes la nació eren els drets socials i, a més, tenien raó, perquè quan Felip V va guanyar els van escombrar tots. A partir d'aquell moment, els podien enviar a Amèrica, els impostos no es decidien aquí, els tribunals eren castellans, ja no podien escollir els seus batlles...Temien fins i tot que els tractessin com els indis d'Amèrica... i ho van fer. Les classes dirigents catalanes no estaven tan compromeses amb aquest procés, per això he sentit un gran plaer en els casos que es van comportar sense màcula, com el coronel Dalmau, una família rica que s'arruïna posant tots els seus diners al servei de la Generalitat. Molts nobles van votar en contra de lluitar perquè sabien que duria a una massacre, però com que la majoria van votar a favor, van lluitar i molts van morir. A més, hi havia molts botiflers que se'n van anar a Mataró a esperar que tot s'acabés.
I el paper dels miquelets?
Estaven associats a les classes baixes; els dirigents els utilitzaven quan els necessitaven i, quan no, eren considerats uns delinqüents. Ballester va existir realment i l'escaramussa de la trobada entre ell i el Zuviría a Beseit que descric en el llibre està documentada, tot i ser inversemblant. Amb una gran habilitat i sent molt inferiors en nombre, els miquelets derroten una tropa castellana. També em va fer gràcia posar aquest episodi perquè la meva família és del Matarranya, que queda a prop.
Ballester és qui revela a Zuviría que el més important no és el que no es fa, sinó el que es fa; en definitiva, lluitar.
La derrota depèn de molts imponderables com ara que les teves classes dirigents et traeixin enmig de la guerra, però el més autèntic va ser la capacitat de resistència i la decisió del poble per fer-ho. Un episodi extraordinari és quan enmig del setge fan una votació i surt que prefereixen continuar lluitant, tot i que podien haver negociat fàcilment una rendició, però els barcelonins no van voler i van mantenir el setge durant un any, una demostració de capacitat de resistència increïble. Crec que si avui dia existeix alguna cosa semblant a la catalanitat és pel sacrifici d'aquella gent; hi ha un fil de plata que uneix el 1714 i el 2014. Una nació es construeix amb unes càrregues simbòliques i la prova d'això és el fet que el revisionisme espanyolista intenta desacreditar constantment el 1714. Si fos inofensiu no dirien tants disbarats. Crec que els catedràtics, no els novel·listes, que no tenim cap legitimitat, haurien de donar un cop de puny damunt la taula. El revisionisme espanyolista ataca dient que el 1714 mai va ser una lluita independentista quan això no ho defensa ningú! Al principi, la guerra va ser per decidir quina forma havia de tenir Espanya; els catalans no volien un model borbònic centralista, sinó un d'obert, i parlamentari, però realment no hi havia cap pretensió independentista, sinó de transformar tot un imperi. Com que això fracassa, el darrer any ja és un campi qui pugui i l'únic que els interessa és conservar el que ja tenien, és a dir, les constitucions i llibertats.
Victus també és una novel·la de formació, la de Martí Zuviría que estudia enginyeria amb Vauban, un procés de maduració a la recerca de la paraula...
És un aprenentatge que es consuma anant més enllà de les paraules i les lliçons, és l'eclosió de la vida i la mort. Hi ha un moment en què has d'assumir, tenir fe o coratge per anar més enllà de les paraules; tal com li diu el mateix Villarroel, hi ha coses que has d'aprendre d'aquesta manera perquè no són racionals. La gran paradoxa, i que a mi m'interessava analitzar, és que l'escola de poliorcètica, d'enginyeria militar, és la més racional de l'època, perquè no hi ha res més racional que la manera com s'ha de construir una fortalesa. A més, té una arrel humanista, perquè Vauban deia: “Doneu-me la vostra suor i jo us estalviaré la vostra sang.” Era capaç d'expugnar la fortalesa més segura amb quinze morts! Vaig posar Zuviría a estudiar en aquesta escola tan racional i acaba en el setge més irracional de tots! Aquest és l'aprenentatge: Vauban li ensenya al principi que la guerra és una cosa de rellotgers, però s'acaba trobant amb un miquelet, Ballester, que li diu que la guerra està més enllà de la seva vida i la seva mort. L'un la viu intensament, i l'altre amb compassos, però acaben convergint. És la gràcia de l'obra.
Quina anàlisi fa de la situació actual, arran d'un altre 11 de setembre històric, el del 2012?
La guerra del 1714 va suposar la culminació d'un enfrontament que venia de la guerra dels Segadors, i que enfrontava dos bàndols totalment irreconciliables: el dels castellans, que tenien una visió del rei gairebé divina, i la dels catalans, que tenien un estil anglès parlamentari. Tot el que està passant ara s'arrossega des de fa segles. És un conflicte del qual estic fart i crec que només per responsabilitat històrica hauria de resoldre la nostra generació. No crec que aguantem així tres-cents anys més, però vistos els darrers esdeveniments estic esperançat.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.