Ezequiel Castellano - valència
Des que fa unes setmanes van anunciar de sorpresa que plegaven, el grup Al Tall ha rebut milers de mostres d'afecte i agraïment pel seu treball de gairebé quaranta anys. L'última, als Premis Octubre, on l'editor Eliseu Climent no va poder contindre les llàgrimes en el primer d'una llarga llista d'homenatges. Vicent Torrent i Manolo Miralles també parlen emocionats del seu adéu.
Per què han decidit plegar ara?
Perquè és un moment en què encara conservem predicament entre diverses generacions. Els darrers concerts que hem fet han sigut magnífics. Feia anys que no teníem tanta acollida. Pot dir-se que ens trobem en un bon moment de connexió amb el nostre públic i, a més d'això, s'ha de dir que aquests darrers anys la cosa està molt complicada per a tothom i paga la pena plegar ja sense haver d'esperar que l'ambient es deteriore més.
Després de l'anunci s'ha produït una febre per reconéixer el seu treball i bagatge. En què quedarà tanta proposta?
Ens hauria agradat fer una cosa bonica per a acomiadar-nos del nostre públic, però no disposem dels diners que fan falta per a aquestes coses. I pel que estem veient, al final serà la societat civil o cultural la que munte alguna cosa més global.
I un treball recopilatori de tota la discografia d'Al Tall?
Ja fa temps que se'ns va suggerir, però no era el moment. Ara, però, podria ser i, com diu Lluís Llach, “tot és possible”.
Considereu que el treball de riproposta està superat?
Sincerament, trobem que no; ni de bon tros. En l'anomenada riproposta valenciana hi ha molts camins que nosaltres hem procurat obrir de manera humil, però hi ha molt per fer. La nostra impressió és que tot just ara el projecte està començant. Personalment, estem molt satisfets d'on hem arribat, adaptant-nos al decurs del temps i al que ens demanava a cada moment la nostra gent i la nostra curiositat.
A més de contribuir al panorama musical, el grup també ha col·laborat a construir una consciència nacional.
Ens conformaríem a dir que hem contribuït, des del nostre àmbit, a fer consciència, però he d'afegir que també ha sigut una escola per a nosaltres. Pensa que Al Tall també ens ha fet descobrir a nosaltres un país. S'ha de dir que al País Valencià, si més no, fa falta més gent com Al Tall que continuen fent música, fent cançons i desvelant la consciència de la població respecte de qüestions tan elementals com el compromís amb el país, amb la llengua i amb la nostra cultura i forma d'entendre les coses. Fa falta cançó popular de la de tota la vida, feta amb el nostre llenguatge i que ajude a espavilar el país.
No és simptomàtic que Al Tall tanque la seva història amb el darrer treball, Vergonya, cavallers, vergonya?
La casualitat ha fet que hàgem pres la decisió amb una darrera obra amb què ampliem el discurs fet amb Quan el mal ve d'Almansa. Sincerament, trobe que és un bon final per al grup i tanquem un cicle amb la llengua ben solta i sense embuts, i també amb els dits solts, perquè amb aquest darrer treball mostrem el nivell musical que hem estat capaços de fer.
Hi ha marxa arrere en la seua retirada com a grup?
Al Tall és com aquell quadre que sempre ha estat al menjador de casa i un bon dia, quan algú de la casa pren la determinació de llevar-lo, es troba a faltar. L'obra d'Al Tall resta en format de música, d'història i de cultura viscuda.
