Cultura

Encara no sabem què és el cinema català

L'esquizofrènia del país es fa evident amb la nominació als Gaudí d'un film mut com a millor cinta en català

L'any 1977, dins del Congrés de Cultura Catalana, es va discutir què era una pel·lícula catalana. Un sector va argumentar que era la que estava parlada en català i un altre, que ho eren les produccions industrials fetes a Catalunya. No hi va haver cap acord i es varen recollir les dues propostes. Anys després fa la sensació que a Catalunya encara no ens hem posat d'acord per definir què és una pel·lícula catalana. Això ens porta a situacions kafkianes com ara la de nominar per als premis Gaudí un film mut com Blancaneu per al premi a la millor pel·lícula de parla catalana. La justificació és que en la còpia que es va exhibir al Gran Teatre del Liceu –no la que es va exhibir al Festival de Sant Sebastià, ni la que es va veure a Girona– els rètols eren en català. D'entrada, cal dir que Blancaneu és probablement la millor pel·lícula nominada als Gaudí. Prova d'això és que l'Acadèmia Espanyola també l'ha reconeguda amb divuit nominacions als premis Goya. També és cert que té un vuitanta per cent de producció catalana. Però si a un premi destinat a la millor pel·lícula parlada en català se n'hi nomina una de muda, tot plegat sembla un mal acudit.

Si examinem l'arrel del problema veurem que es troba en la solució salomònica adoptada per l'Acadèmia del Cinema Català de donar dos premis: millor pel·lícula de parla catalana i millor pel·lícula de parla no catalana. La situació posa de manifest que el debat engegat el 1977 encara no s'ha superat. Un premi sembla anar a parar a les produccions parlades en català i l'altre, a les produccions industrials fetes a Catalunya en altres llengües. El cinema, però, des del 1977 ha canviat de forma radical.

En aquella època, la llengua era clau per crear un model de cinema nacional que reflectís la identitat perduda. Avui, també ho és i és cert que, lamentablement, cada cop hi ha menys productores que pensin a fer cinema parlat en català. Moltes pel·lícules són rodades en castellà i posteriorment doblades al català per comercialitzar-ne algunes còpies. Per a molts productors encara hi ha el complex que estrenar una pel·lícula en català a la resta de l'Estat és una forma de perdre públic. Tampoc hi ha una clara adscripció a la realitat cultural o social del país.

També és cert, però, que actualment el cinema català participa d'uns processos d'internacionalització que fan que hi hagi pel·lícules produïdes a Catalunya però rodades arreu del món; també n'hi algunes fetes a Catalunya en anglès o en francès i coproduccions internacionals amb una forta presència industrial catalana. En els darrers anys, per exemple, una producció catalana parlada en quítxua, La teta asustada (2009), va guanyar l'Ós d'Or de Berlín, i una coproducció catalana parlada en tailandès, Uncle Bonmee (2010), la Palma d'Or de Canes. Ningú es va atrevir a considerar-les cinema català, encara que ho eren tant com Lo imposible i Blancaneu. La qüestió clau radica a definir, sense complexos, què és el cinema català. Deixar clar si el considerem un fet cultural o industrial, veure quina relació estableix amb la cultura del país i com aquesta es difon a escala internacional. Com que no ho hem debatut prou, les coses trontollen quan ens surt una pel·lícula muda de toreros i nans, ambientada a Sevilla però produïda a Catalunya i rodada, en part, a la Cellera de Ter. Llavors, podem acabar fent el ridícul atorgant al cinema mut un premi destinat al cinema parlat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.