Cultura

Calderón de la Blanca

L'actriu Blanca Portillo posa l'ànima al Segismundo de ‘La vida es sueño‘, de Calderón de la Barca, al Teatre Lliure

La directora Helena Pimenta juga i multiplica el seu repartiment de 15 actors

Les retallades a la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que ara dirigeix Helena Pimenta, no permet mantenir un gran nombre d'actors durant tota la temporada. Les contractacions estan condicionades a l'explotació dels muntatges. Això ha permès donar entrada a professionals amb una carrera personal sòlida (sigui al teatre, la televisió o el cinema) en les seves produccions. I és així que Blanca Portillo arriba al muntatge de La vida es sueño, per interpretar el paper de Segismundo. Amb més de 100 funcions a les espatlles –i ja es preveu una altra temporada a Madrid i encara una gira internacional el 2015–, es constata que el pes del muntatge l'aguanta aquesta actriu de complexió condensada. No només perquè el seu paper és el motor de la trama, també pel pes específic que hi aboca. Per això, aquesta producció cal llegir-la com a Calderón de la Blanca.

Divendres a la tarda ja s'havien exhaurit les entrades de les sessions, que s'allarguen fins al 17 de març a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. És una fórmula d'èxit, també a la taquilla. Sobretot, si es té en compte la cada vegada mes petita repercussió que hi té la companyia en les seves visites a Barcelona –del TNC va anar saltant d'escenari fins a buscar refugi a l'Apolo.

Pimenta, que ha disposat de la dramatúrgia de Juan Mayorga, dóna veu al vers i presenta un espai net, monumental, que, hàbilment, es transforma de palau en presó. Hi ajuda molt el quartet en directe de música barroca, tot i que els músics quasi no intervenen en cap passatge de l'obra com a personatges. La directora juga amb el seu repartiment de 15 actors i el multiplica. Les escenes de lluita final, emmarcades en un estret portal central són tota una coreografia de mèrit, molt ben acompanyada d'una música impetuosa.

Blanca Portillo té una Rosaura (Marta Poveda) que li respon molt bé les rèpliques. També arrisca amb una energia que sembla que se l'hagi d'endur rodolant. Clarín (David Lorente) trenca la tensió amb un caràcter picaresc, pragmàtic, covard, que, tot i això dóna la rèplica determinant perquè el pare i rei Basilio (Joaquín Notario) s'adoni de l'error d'haver empresonat el successor. El destí que provava de salvar, en realitat, l'estava corroborant fins que es rendeix. Més desiguals van ser a l'estrena de dijous, les interpretacions dels personatges d'Astolfo i sobretot Clotaldo, massa preocupats a fer més gran la fatalitat del seu personatge. El vers de Calderón ressona amb potència quan la interpretació és introspectiva.

Canviar el destí

La vida es sueño planteja la capacitat de l'ésser humà de corregir el destí. Es qüestiona també si la vida no és res més que un somni. Basilio pretén enganyar el fill per comprovar quina és la seva ambició. Quan Segismundo veu que pot manar, decideix abusar-ne. Però Basilio el torna a adormir i a tancar a la torre. Per això, quan se li planteja una segona oportunitat, el fill decideix ser més mesurat per si hi ha un càstig en el següent despertar. Pimenta i tota la companyia van aclarir dijous que el seu somni era debutar al Lliure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.