Cultura

DE. CARA. A. LA. GALERIA

maria palau

L'art com a refugi

La galeria Arcadi Calzada d'Olot complirà 40 anys a la tardor

Arcadi Calzada va sentir el cuc de l'art quan feia de corresponsal d'El Correo Catalán i li van encarregar una sèrie d'entrevistes a pintors als seus estudis. L'ambient d'Olot estava impregnat d'un fort perfum artístic, i ell i tres socis més es van decidir a obrir una galeria. D'això, aquesta tardor en farà 40 anys. Sense renegar, ni per davant ni per darrere, de l'escola paisatgística que va fundar Joaquim Vayreda, la nova sala d'art sí que va tenir la gosadia de ser una porta oberta de bat a bat a l'art contemporani, i amb molta devoció al moviment Dau al Set. Cuixart va inaugurar la galeria uns mesos abans que Salvador Riera obrís la mítica Dau al Set al carrer Consell de Cent. Tàpies no es volia perdre per res els concorregudíssims vernissatges a ca l'Arcadi, i si havia de travessar el país per ser-hi, ho feia. Un detall prou revelador que a la totpoderosa Barcelona hi passaven moltes coses, però en d'altres indrets també.

Després, la vida flueix i Calzada, que acabaria com a únic propietari de la sala, va iniciar un intens periple pel món de la política i les finances que el va anar allunyant de la galeria. Una llunyania física, però mai emocional. “La galeria ha sigut la motxilla que m'ha acompanyat sempre. És clar que no m'hi he pogut dedicar al cent per cent, he prioritzat les meves altres activitats. Però si tenia tres hores lliures, les passava aquí. El meu món era dur, i a la galeria hi trobava aliment serè per a la meva ànima. Ha sigut sempre el meu refugi per a la passió, l'emoció i el plaer intel·lectual”, explica. Tant és així que, per tenir-lo més a prop, es va implicar en l'arrencada d'una nova galeria a Barcelona, Àmbit. Ara, la seva minigaleria a la capital la té al seu despatx del carrer Còrsega.

La vida flueix i també dóna moltes voltes, i actualment Calzada, desvinculat en part, que no pas del tot, de les seves activitats, està més present que mai a la galeria. “Ara que aquest negoci és, comercialment parlant, un desastre... ara estic aquí! Però hi disfruto, hi disfruto molt”, exclama, i fins i tot se'l veu sobreexcitat esbossant el futur que espera al sector galerístic. “De moment, no ho veig gaire clar, es veu a venir que tancaran moltes galeries i que en quedaran poques. Segurament, les galeries hauran de ser més que galeries, hauran de trencar els seus límits i ser molt més actives del que són ara”, augura. De fet, aquest neguit sembla que ell el dugui a la sang, i ho expressa bé quan invoca la seva manera de relacionar-se amb els artistes: “Jo a un artista no li dic: «ep, què pengem?», sinó: «ep, què fem?».” Doncs som-hi.

«A la una...»
Arcadi Calzada va organitzar, durant més de 30 anys, subhastes molt sonades a Olot. Va ser un pioner a Catalunya. Ho va deixar córrer arran de la crisi.

“L'art és emoció i... un gran plaer!”

Miró o Picasso? Miró.

Un segle de la història de l'art? El XX.

Un poeta? Joan Teixidor, olotí, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement.

Un músic? Mozart.

La seva obra d'art més estimada? Qualsevol de les ‘Constel·lacions' de Miró.

Una peça que mai no es vendria? Un Ponç que em va regalar la seva vídua, la Mar, quan va morir.

Una ciutat que representa l'art? Nova York.

L'art ha d'estar subvencionat? La paraula subvenció no m'agrada. A l'art se li ha de donar suport, directament o indirectament.

Per què la gent ha de comprar art? Per emocionar-se, per créixer intel·lectualment i... perquè és un gran plaer!

Com seria el món sense art? No me'l puc imaginar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.