Cultura

traducció. inèdita

valèria gaillard

I Proust va sonar en català

Recuperem un document inèdit de Miquel Llor, que va traduir la primera part d'‘A la recerca del temps perdut', de Proust, de la qual enguany se celebra el centenari de la publicació. Es tracta de la primera traducció que es va fer en català del clàssic francès

“Longtemps je me suis couché de bonne heure.” L'escriptor Miquel Llor va ser el primer que es va afrontar a la prosa laberíntica de Proust, que comença amb aquesta frase mítica, tot un trencaclosques en si mateixa (en quin temps verbal s'ha de traduir?) i que obre l'espai mig de vetlla mig oníric propici a l'anamnesi, que es descabdella en la resta del llibre. «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn», escrivia Llor. El novel·lista va traduir tota la primera part d'A la recerca del temps perdut, integrada per Combray i Un amor de Swann, que va aplegar sota el títol de Pel cantó de Swann.

Tot i que alguns fragments van sortir publicats a la revista Reus (el març del 1926), el gruix de la traducció –en la seva major part manuscrita–, va quedar inèdita. En canvi, sí que va a publicar posteriorment traduccions de l'obra d'André Gide, Alberto Moravia i Martin Maurice. En tot cas, sembla ser que va descobrir l'obra de Proust arran de la seva mort, el 1922, i d'aleshores ençà el va tenir com a un autor de capçalera fins al punt de voler traduir-lo el 1930. La seva influència es pot rastrejar en obres com la primerenca Història grisa, del 1923.

De fet, Proust no va arribar a les llibreries en català fins al 1932, quan Jaume Bofill i Ferro va traduir de manera solta Un amor de Swann, publicat amb Proa.

L'obra de l'escriptor francès va introduir-se relativament aviat a principis de segle en una Catalunya afrancesada que seguia de prop el que es coïa al país veí. Però el Dr. Boulbon en aquest cas (recordem el personatge que estén la llavor de l'obra de Bergotte en la novel·la) és, sens dubte –i curiosament–, un altre doctor: Quim Borralleras. D'ull ràpid per a les novetats sucoses, es va encarregar de difondre l'obra de Proust no ja des de la seva consulta, sinó des de la penya de l'Ateneu barcelonès. Aquí vantava les qualitats a un jove Pla que aleshores encara no se l'havia llegit (tal com esmenta al Quadern Gris, en l'entrada del 7 de juny de 1919). Més endavant, en l'entrada de l'1 d'octubre del mateix any, amb la feina feta, Pla s'esplaia analitzant l'obra de Proust, que comparava, en importància, amb l'Ulysses de James Joyce i l'obra de Luigi Pirandello.

Xènius, un altre dels contertulians de la penya, va ser testimoni directe de la publicació de l'obra de Proust. Ara bé, sembla que aquest no era sant de la seva devoció. De fet, va protagonitzar una picabaralla amb Gaziel (que el defensava a tort i dret des de la seva tribuna del diari La Vanguardia). Com havia fet Gide a l'hora de rebutjar el manuscrit de Proust per ser publicat per la NRF, pensava que això de les “vèrtebres que es transparenten en el crani de la tia Léonie” no tenia ni cap ni peus. En canvi, Gaziel lloava “l'estil simfònic” de Proust i el va comparar amb Wagner.

El professor i traductor valencià Vicent Alonso, que ha dedicat un article a estudiar l'enfrontament entre Gaziel i Eugeni d'Ors, a causa de Proust, defensa la tesi –seguint l'anàlisi de Joaquim Molas (Proust a Catalunya, dins de Lectures crítiques)– que la lectura de l'obra proustiana es va donar de forma simultània a França i Catalunya, on es van debatre els mateixos temes, i per tant s'hauria de considerar ni més ni menys que un apèndix. Comptat i debatut, tard o d'hora la majoria dels escriptors del país van passar pel sedàs de la Recherche. També Josep Maria de Sagarra es va inspirar en la catedral proustiana a l'hora d'escriure Vida privada (“un Proust amb samfaina”, segons va dir Gaziel quan li van concedir el premi Crexells el 1932). El polític i escriptor Maurici Serrahima és un altre dels intel·lectuals que més es van deixar seduir pels efluvis proustians i li va dedicar l'assaig Marcel Proust, (1959), que Edicions 1984 ha reeditat recentment. Sense oblidar els dos relats d'un altre proustià declarat, l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, Marcel Proust intenta vendre un de Dion-Bouton i Charlus en Bearn, recollits a El lledoner de la clastra (1958). La mateixa Mercè Rodoreda sembla que el va llegir en l'exili a Bordeus esperonada per Joan Sales, i Salvador Espriu l'esmenta en el conte La tertúlia, aplegat a Ariadna al laberint grotesc,: “Un artistàs, sabeu?... Ehem, ehem, un artistàs, vaja! Oh! Proust, Proust!” Avui dia la proustianitis continua en bona salut, mal que més discreta, i autors com Narcís Comadira, Xavier Rubert de Ventós o Xavier Bru de Sala, per mencionar-ne alguns, se'n declaren admiradors.

Pel que fa a la traducció de Miquel Llor, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya juntament amb el seu llegat, entre les particularitats hi ha el fet que tradueix els noms d'alguns personatges. Així la Françoise, la minyona, es converteix en la Francesca. En canvi, Swann no duu l'article personal, així com tampoc el personatge femení d'Odette. Llor va optar pel tracte de vostè, en lloc del vós. A banda, tradueix el punyeter esprit francès (mot que designa molt més que l'esperit en català, que sovint té connotacions religioses) com esperit. Usa el passat simple, en lloc del perifràstic, més corrent avui dia. Així escriu “De vegades, tal com Eva nasqué d'una costella d'Adam...” A nivell lèxic usa paraules caigudes en desús, com ara el dejorn per bonne heure –que va emprar també Jaume Vidal Alcover en la seva traducció posterior–, pinyol per noyeau i pel que fa a la controvertida cocotte (entre cortesana i meuca) ho deixa en l'original francès.

El despertar
Combray I
“Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn. A vegades, amb prou feines apagada l'espelma, els ulls se'm cloïen tan de pressa que no em quedava ni temps de dir-me ‘m'adormo'. I, al cap d'una estona, el pensament que ja era hora de fer-me venir la son em despertava; volia desar el llibre que creia tenir a les mans encara i bufar el llum; bo i adormit, no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquelles reflexions havien pres un caient una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l'obra: una església, un quartet, la rivalitat de Francesc I i de Carles Quint.”
Història
Diuen que Proust ha tingut mala sort amb el català perquè la primera traducció sencera que es va fer dels set volums, a càrrec de Joan Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, va ser molt criticada per l'ús del mallorquí. Ara hi ha dues traduccions en marxa (Viena Edicions i Labutxaca), i n'acaba de sortir una antologia a El Funambulista.
La magdalena
Combray I
“Feia molts anys que, de Combray, tot allò que no era el teatre i el drama de la meva anada al llit ja no existia per a mi, quan una tarda d'hivern, en tornar a casa, veient la meva mare que jo tenia fred, em va preguntar si, contra el meu costum, volia prendre una mica de te. D'antuvi vaig refusar-ho i no entenc com va ésser que canviés de parer. Ella va fer anar a buscar un d'aquells pastissos curts i flonjos anomenats magdalenes que semblaven haver estat emmotllats a la valva estriada d'una petxina de Sant Jaume.”
L'obra
En una generació sense novel·la (a principis de segle XX la poesia monopolitzava la literatura seguint els dictats del noucentisme), autors com Miquel Llor van ser els primers que van conrear la novel·la. La seva obra cabdal és Laura i la ciutat dels sants, del 1931.
el record
Combray I
“I tot d'una el record m'ha aparegut. Aquest sabor era el del petit tros de magdalena que la meva tia Leònia, els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia jo no sortia abans de l'hora d'anar a missa), em donava després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o til·la quan entrava a dir-li bon dia a la seva cambra. La vista de la petita magdalena no me n'havia deixat recordar res abans de tastar-la; tal vegada perquè havent-ne vist després sovint, sense menjar-ne, als aparadors de les pastisseries, llur imatge havia deixat el temps de Combray per lligar-se a d'altres més recents.”
Combray
Combray II
“Combray de lluny, a deu llegües al volt, vist des del tren quan hi arribàvem la setmana abans de Pasqua, no era més que una església resumint el poble, representant-lo, parlant d'ell i per a ell als qui n'eren lluny, i quan ens hi acostàvem semblava estrènyer entorn del seu alt mantell terrós, a ple camp, contra el vent, com una pastora les seves ovelles, el dors llanut i gris de les cases agrupades que una resta de muralles de l'edat mitja cernia d'ací d'allà d'un tret tan perfectament circular com una petita ciutat al quadre d'un primitiu.”
Els dos cantons
Combray II
“Així, l'indret de Méséglise i l'indret de Guermantes resten per a mi lligats a molts petits esdeveniments d'aquella d'entre les diverses vides que duem paral·lelament, que és la més plena de peripècies, la més rica en episodis, vull dir la vida intel·lectual. Sens dubte que progressa en nosaltres insensiblement i les veritats que ens n'han canviat el sentit i l'aspecte, que ens han obert nous camins, nosaltres en preparàvem temps fa el descobriment; però era sense saber-ho; i aquelles no daten per a nosaltres sinó des del dia, del minut en que se'ns van fer visibles.”
Els verdurin
Un amor de Swann
“Per formar part del «pinyol», del «petit grup», del «petit clan» dels Verdurin, bastava una condició, però aquesta era necessària: calia adherir-se tàcitament a un Credo, un dels articles del qual era que el jove pianista, protegit per la senyora Verdurin aquell any [...] «feia quedar malament» a Planté i a Rubinstein plegats i que el diagnòstic del doctor Cottard era millor que el de Potain. Qualsevol «nou recluta» a qui els Verdurin no poguessin persuadir que les vetllades a casa de persones que no anaven a veure'ls a ells eren avorrides com la pluja, es veia immediatament exclòs.”
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.