Cultura

El Sorolla colossal fa emmudir el MNAC

Els catorze panells gegantins que el geni valencià va pintar per a la Hispanic Society of America s'exposen a Barcelona

No hi ha expert que tingui dubtes a l'hora de considerar el conjunt de murals de gran format (entre tots fan 200 m²) de la Hispanic Society de Nova York com l'obra mestra de Sorolla, «l'obra de la seva vida», destaquen els comissaris de l'exposició Sorolla. Visió d'Espanya, Felipe Garín i Facundo Tomás. De la seva vida, i també de la seva mort: Sorolla, que va emprendre el llarg viatge per Espanya quan tenia 48 anys, va fer un esforç mental i físic tan gran que, acabat el periple, va tenir un atac d'hemiplegia que el va deixar paralític i que desencadenaria la seva mort tres anys després. Molt malalt, Sorolla mai va poder viatjar a Nova York, a la Hispanic Society que havia fundat el mecenes i erudit Archer Milton Huntington el 1904, per veure com lluïen els murals junts. Sorolla mai va veure exposada la seva visió artística d'Espanya.

Huntington, que havia heretat del seu pare una de les majors fortunes dels Estats Units, es va enamorar de l'art de Sorolla quan va visitar, el 1908, una exposició seva a les Grafton Galleries de Londres. Una exposició que, per cert, no va despertar gaire la curiositat del públic anglès. Però Huntington ho va tenir clar: va anar a trobar Sorolla i li va organitzar una exposició a Nova York. Una exposició de la qual enguany es commemora el centenari i que, amb 150.000 visitants, es va convertir en la més visitada de tota la història de Nova York. Sorolla es va ficar el públic americà a la butxaca i, des de llavors, li van ploure els encàrrecs d'alta volada.

La següent cosa que va demanar Huntington a Sorolla era d'una altra dimensió. El mecenes volia que pintés un gran fris que condensés tota la història d'Espanya. «Però Sorolla», explica Felipe Garín, «sabia que la història no era el futur de la pintura,i li va proposar canviar la història per la geografia». I així ho van acordar. Sorolla rebria 150.000 dòlars, un dineral –«els de la Generació del 98, Unamuno, Baroja i Valle Inclán, mai li van perdonar el seu èxit»–, per fer una interpretació lliure i personal d'una realitat geogràfica variada i diversa, amb els seus paisatges i tipus. Lliure i personal, carregada de simbolismes, fins al punt que Sorolla no reflecteix la realitat sinó que «s'inventa» una visió optimista, festiva i alegre d'Espanya, una visió que ha tingut i té detractors –començant per les crítiques demolidores que van fer-ne els de la Generació del 98.

El 1911, Sorolla s'entrega al projecte titànic, i viatja sol per tota la península ibèrica durant sis anys prenent apunts, realitzant esbossos o pintant a l'aire lliure els plafons, des del primer (Festa del pa. Castella, el més colossal) fins a l'últim (La pesca de la tonyina. Ayamonte, considerat el millor, el de més potència), que enllesteix el 29 de juny del 1919 afectat ja de forts tremolors i molt cansat.

Al MNAC hi són tots, tot l'imponent conjunt de catorze murals, i acompanyats d'una mostra complementària dels dibuixos preparatoris d'aquest cicle pictòric procedents del Museu Sorolla de Madrid i de la mateixa Hispanic Society. Aquest fons de dibuixos no s'ha exposat en cap de les altres ciutats que han acollit l'exposició.

Després de Barcelona, l'exposició anirà al Museu del Prado, i de Madrid retornarà a València, que és on va començar aquesta història de retrobaments. La iniciativa es va començar a coure el 2006, quan els actuals responsables de la Hispanic Society buscaven finançament per a les obres de rehabilitació que necessitava la seva seu, situada a Broadway, i es van trobar amb la bona predisposició de l'entitat financera Bancaixa. Bancaixa es va responsabilitzar de la restauració dels 14 panells (estaven en força bon estat però plens de brutícia), a canvi de poder-los exposar a Espanya. A hores d'ara, ja és l'exposició més visitada de la història de l'Estat, i es calcula que quan acabi el recorregut superarà els 2 milions de visitants (de moment, ja en són més de 900.000).

«La cala de Santa Cristina és una meravella»

M.P

Dels catorze panells només un està dedicat a Catalunya (cinc a Andalusia i ni un a les Illes Balears, per posar dos exemples). Els experts el consideren «entre els tres o quatre millors» del conjunt, assegura Felipe Garín. Sorolla va dubtar, molt més que en els altres murals, on situar l'escena del que seria el desè panell. El mes de setembre del 1915, el pintor valencià s'instal·la a Barcelona, per bé que ja hi havia fet una breu estada abans en el decurs de la qual s'havia entusiasmat pel port. «És bell, bell...», escriuria a la seva dona. Però el setembre del 1915 ja no ho té tan clar. I, per les raons que siguin, el rebutja definitivament. A partir d'aquí, un Sorolla desencisat, baix de moral i malalt –es queixa repetidament de tremolors– comença a buscar llocs que li serveixin d'escenari, llocs que l'ajudin «a veure el quadre». Sorolla busca a Catalunya «l'emblema de tota la costa mediterrània», remarca Garín. En la recerca, que se centra en platges i en penya-segats, l'aconsellen els artistes Carlos Vázquez, Anglada Camarasa i Rusiñol. El porten a Arenys de Mar, a Tarragona i a Sitges. Res li va bé, fins al punt que es desespera. «Si no trobo res millor, potser el fons del quadre està allí», va escriure referint-se a Sitges. Finalment, Carlos Vázquez l'anima a visitar la cala de Santa Cristina, a Lloret de Mar, que l'acaba convencent del tot: «És una meravella.» Més endavant, però, tornaran els dubtes, ara sobre els catalans que ha de pintar: «He ensopegat amb la falta de caràcter pintoresc en les gents.»

El mes de desembre acaba el mural, una composició simbòlica que evoca la pesca i la seva comercialització. Garín hi veu clares influències de Cézanne en la resolució dels pins. Catalunya. El peix n'és el títol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.