Cultura

ASSAIG

xavier serrahima

La gran desafecció

Podríem considerar l'obra de Friedrich Nietzsche una monumental simfonia, on res no és ni casual ni prescindible, composta per tot un seguit de motius musicals que es van ampliant en una indeturable i eterna repetició de coneixements: en cada nova volta de l'espiral el seu pensament arriba més i més lluny, més i més amunt, fins a situar-se més enllà.

La seva voluntat de superar tot allò que al llarg dels segles havia impedit a l'home d'elevar-se a les altures que a dreta llei li pertocarien –el camí més sacrificat i exigent: “El que és bell té les seves espines, ja ho sabem”–, el determinà a deixar enrere fins i tot aquell que (com reconeixia ja en el seu primer llibre, El naixement de la tragèdia) li havia mostrat que “l'art és la tasca més alta i la propietat pròpiament metafísica de la vida”: Richard Wagner.

Com assenyala J. Creus al pròleg, se n'havia allunyat progressivament, però no fou fins a les seves dues darreres obres (El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner) que es produí la pública declaració “d'una desafecció, un deseiximent, d'una ruptura” definitiva: “Girar l'esquena a Wagner va ser per a mi un destí. […] Potser ningú no ha crescut tan perillosament lligat al wagnerisme, […] i ningú no s'ha alegrat tant d'haver-se'n deslliurat.”

D'ell, de tot el que té a veure amb el seu país –“Que a Alemanya la gent s'enganyi respecte a Wagner no m'estranya. El contrari sí que m'estranyaria”; “Tinc la desgràcia d'escriure en alemany […]: amb tots els meus instints, he declarat la guerra a Alemanya”, escriu a l'esbós d'una lletra a Hippolyte Taine, el 1888– o està contaminat per la décadence: “La vida empobrida, la voluntat de final, la gran fatiga”, que impedeix al filòsof “ser la mala consciència del seu temps”, per a la qual cosa li cal “una profunda alienació, fredor, desencant envers tot el que és temporal”. Per més que hauria preferit que no fos així, que no tan sols es mantingués íntegre, sinó que procurés enlairar-se més i més cada dia –“És el Parsifal de Wagner la seva secreta rialla de superioritat sobre si mateix, el triomf de la seva suprema llibertat d'artista, transcendència d'artista?... Un Wagner que sap riure's de si mateix? Prou que ho desitjaríem”–, segons el seu parer el músic caigué en el parany temptador del camí menys agrest: “La corrupció, l'enfonsament dels homes és, en efecte, la regla.”

El que l'enlluernà quan era jove no complí les seves elevades expectatives i es veié forçat a donar-li l'esquena, per seguir el seu sever i ardu camí de superació, que havia de dur l'home una passa més enllà d'ell mateix: “Els que exigim, tant en els llibres com en la música, sobretot substància, i […] no ens acontentem amb taules merament figurades ho tenim pitjor [que la gent pueril]: Wagner no ens dóna gaire on queixalar.”

És possible que no es tracti de les dues obres fonamentals del filòsof, però no només assoleixen un nivell ben poc discutible, sinó que serveixen com a fidel imatge dels darrers i sublims temps de racionalitat d'un dels més grans pensadors de totes les èpoques.

Si, decisions polítiques a banda, volem ser un poble normal, és necessari i forçós que disposem de les obres completes de Nietzsche en el nostre idioma. Com ho férem amb Adesiara, cal felicitar Edicions de 1984 per contribuir-hi amb aquest tan cabdal gra d'arena. Tant de bo que d'altres editorials s'animin a seguir el seu lloable exemple.

El cas Wagner / Nietzsche contra Wagner
Friedrich Nietzsche
Traducció i edició: Jaume Creus Editorial: Edicions de 1984 (Barcelona, 2012) Pàgines: 126 Preu: 14 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.