Cultura

la crònica

Joaquim Molas

Una conversa sobre literatura amb el professor Molas

Crema els Ducados amb tanta indiferència pel tabac que la cendra va penjant del cigarret sense que es molesti a fer-la caure al cendrer, i de vegades acaba a sobre la camisa. Els Ducados no tenen cap importància, ni res fora del discurs. Parla però està redactant, pensa i dubta en paràgrafs i concatenacions argumentals, a distància. Rumia paraules com si les apuntés, cita articles, conferències, documents, controla els noms i els anys del nostre petit món literari on, com en tota activitat humana, les relacions personals, l'entreteixit, generen literatura.

«Et conec pels teus estudis, però m'interessa el fet d'haver tingut un paper actiu en la literatura, en un moment que literatura i política anaven molt juntes. Aquesta politització ja no es dóna.» «No. Només a nivell de polítics i simplement per obtenir vots. Hi ha hagut un procés de, estava a punt de dir, degradació, però no ho dic; de desinflament de la passió que hi havia als seixanta, setanta i començament dels vuitanta.» «Ara s'ha mort Porcel. Es mor Moncada, es mor Porcel... Sembla com si...» «Quedessis desemparat.» «Sí. Com si primer es perdés la política i després l'escriptura. A part de Monzó, quin gran prosista ens queda?» «M'agrada que ho diguis tu, perquè Rodoreda o Porcel eren amics meus i a vegades penso que jo els he amplificat massa... L'últim animal literari era Porcel.» «I Monzó?» «Monzó és diferent. A mi Monzó m'agrada molt. Però no té aquesta dimensió. Per mi Porcel és un gran creador de llengua.» «Monzó, també.» «És possible. Potser sí. Hi havia el Gimferrer, però últimament ja no és el que era. Encara que Mascarada era un gran poema.» «I doncs?» «Jo sempre he pensat que m'agradaria saber, d'aquí a quaranta anys, quina ha estat la literatura que jo he viscut avui. És a dir, els focus publicitaris, polítics, econòmics, fan que hi hagi una literatura que existeix oficialment, però d'aquesta en sol quedar poc, i després n'hi ha una altra que no existeix oficialment, perquè no s'ha publicat o perquè es produeix fora dels focus, i la història ens ensenya que aquesta literatura amb els anys va creixent i es cruspeix l'altra. Només cal pensar en Baudelaire. Si tu mires la literatura dels trenta, quins eren els valors? Alfons Maseres, Puig i Ferreter... Què n'ha quedat, d'aquests?» «Però Sagarra i Pla ja eren reconeguts.» «Sí, però en canvi Foix no existia. I el gran poeta era López Picó.» «Sí, en poesia... Llavors, podria ser que avui hi hagués bons escriptors fora dels focus?» Molas somriu. «És possible. O jo tinc l'esperança que hi són, i visc d'aquesta esperança.» «Doncs quins són, avui, els Maseres, els autors que estan sota els focus?» «Home, mira, tu mateix... Hi ha autors especialitzats a guanyar premis i amb un gran ressò mediàtic però que pràcticament no els llegeix ningú. En trobaríem tants exemples, abans de la guerra... I després! López Picó era el poeta oficial. Foix era un periodista de La Publicitat que feia versos estranys i la gent passava. Aquesta és la meva esperança. Jo tinc l'esperança que hi ha grans escriptors amagats.» «I de moment, què fem?» «De moment sembla que hi ha una cosa que més o menys funciona, que és la relació entre l'escriptor i el públic que ens correspon per demografia. Funciona. A uns més i als altres menys, però això ha passat sempre. Hi ha un públic que compra i llegeix. Funciona. No vivim de les institucions, ni n'hem de viure!»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a