¿Vaig a anar o aniré?

Actualment, cada volta hi ha més gent que —per influència del castellà, sense cap mena de dubte— utilitza el futur perifràstic, que és el que es forma amb la construcció “anar + a + infinitiu” i que s'acostuma a usar per a expressar accions que es duran a terme en un futur immediat, mentres que el futur simple s'empra per a expressar accions que es duran a terme en un futur llunyà (”a l'estiu aniré al poble”). Açò els valencians ho usem molt bé. El futur perifràstic l'utilitzem només per a expressar accions que s'han de produir immediatament (”vaig a netejar-me les dents”), encara que la nostra manera tradicional de parlar no acostuma a fer ús d'aquesta forma de futur i així és corrent oir expressions com ara “em vist, em pentine i baixe corrents”, “m'acoste a la farmàcia en un bot i torne de seguideta”, etc. El castellà, en canvi, fa ús i abús del futur perifràstic i no sols l'usa per a expressar accions que es duran a terme en un futur immediat (“voy a limpiarme los dientes”, “voy a acercarme a la farmacia en un voleo i vengo en seguida”, etc.) sinó que, cada vegada més, l'empra indegudament per a expressar accions que es duran a terme en un futur llunyà (“al año que viene vamos a ir de vacaciones a Italia”). Un valencià no diria mai de la vida una construcció tan estranya com “l'any que ve vaig a anar-me'n de vacacions a Itàlia”, sempre dirà “l'any que ve me n'aniré de vacacions a Itàlia”. Eixe abús que fa el castellà del futur perifràstic serà, sense cap mena de dubte, nefast per a eixa llengua, que acabarà perdent per complet l'ús del futur simple. De fet, en el castellà d'Amèrica ja s'ha perdut el futur simple, fins i tot en usos hipotètics. Els valencians no hem d'imitar eixe comportament lingüístic inadequat del castellà i hem de reservar el futur perifràstic només per a referir-nos a accions que s'han de produir immediatament. I encara seria millor si procurarem no usar-lo mai, perquè en valencià ja tenim un passat perifràstic format amb el verb “anar” i per tant si diem “va a anar”, com es pronuncia exactament igual que “va anar”, qui ho sent no sap si volem dir “anirà” o “anà”. Aquesta confusió es produïx sempre en la tercera persona del singular (perquè la “a” de “va” es fon amb la preposició “a”), i en totes les persones, tant del singular com del plural, en tots els verbs que comencen per “a” i en la major part dels que comencen per “e”.

Una llengua és moltes coses, però fonamentalment i per damunt de tot és un instrument que ens servix per a comunicar-nos. Qui parla una llengua no es pot permetre usar paraules o construccions que creen confusió en qui l'escolta. Cada vegada que algú sent “va menjar” o “vaig anar” no s'ha de veure obligat a fer l'esforç mental de saber si qui ho ha dit vol dir “menjà” o “menjarà”, “aní” o “aniré”.