Neix l'APE
Es crea la plataforma Autores i Autors en Perill d'Extinció per reivindicar el dret a poder viure de la literatura
“Volem poder viure de la nostra feina”, va ser un dels clams de la primera reunió de l'APE
No fa ni deu dies que van coincidir en una llibreria de Vilanova i la Geltrú dues autores de literatura infantil i juvenil consolidades: Gemma Lienas i Maite Carranza. Totes dues estaven indignades i, com si fossin de pedra foguera, van generar la guspira que ha donat lloc a la plataforma Autores i Autors en Perill d'Extinció (APE).
Com que el col·lectiu d'escriptors i il·lustradors del gènere infantil i juvenil ha perdut la dignitat professional en els darrers quatre o cinc anys, la guspira va esdevenir flama de seguida i, de moment, ja té 80 membres, 35 dels quals es van reunir en assemblea divendres passat a l'Ateneu Barcelonès per aprovar el manifest constitutiu, conèixer les accions fetes i plantejar-ne les futures. Alguns dels presents van ser Àngel Burgas, Carme Roca, Anna Manso, Andreu Martín, Jordi Sierra i Fabra, Mercè Arànega, Elisenda Roca, Eduard Márquez, Antoni Dalmases, Rodolfo del Hoyo, Pere Martí i Anna Tortajada.
Quina és la funció de l'APE? Un fragment del manifest n'és el millor resum: “Des de fa uns anys, els autors i autores de literatura infantil i juvenil (LIJ) patim les conseqüències negatives de la socialització dels llibres de lectura a les escoles. La LIJ en català fa país, fa escola i fa lectors. Socialitzar els llibres implica que les editorials pleguin, les llibreries tanquin i autors i autores no puguem continuar escrivint.”
Com si fos la llum del sol travessant una lupa, s'han volgut concentrar en un objectiu inicial: donar a conèixer a l'opinió pública una reivindicació lògica quan se'n coneixen els detalls, però amb molt mala imatge si només se'n sap l'enunciat, perquè termes com ara socialització, reutilització i optimització tenen molt bona premsa entre les associacions de mares i pares d'alumnes (AMPA) i l'arc polític i administratiu en general.
Estem en un període de crisi i una part important de les famílies han deixat de comprar llibres. Un cop més cal fomentar la lectura i el consum de llibres, de cultura, però la clau del problema és que, si a les escoles els llibres de lectura es reutilitzen, emparats en la bona imatge, els autors pràcticament deixaran de cobrar per la seva feina. “Volem poder viure de la nostra feina”, va ser un dels clams de la reunió.
La pirateria a internet no està políticament ben vista i és il·legal, però tothom la practica. La socialització, a més, sí que està ben vista. La veritat, però, és que la socialització de llibres de lectura i diccionaris està exclosa de les bases reguladores per a l'atorgament de subvencions als centres educatius sostinguts amb fons públics, tal com consta al DOGC núm. 5954, de l'1 de setembre del 2011.
“M'indigna que una idea equivocada és doni per bona i no es pugui fer res per corregir-ho; cal fer saber a l'opinió pública l'error que és la socialització del llibres literaris”, va declarar Carranza.
Quatre reunions
Ja s'han mantingut quatre reunions. La primera amb Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes), que va declarar que coneixia el conflicte i se sentia indignada i va oferir suport per trobar-hi una solució. La segona, amb Muriel Casals (presidenta d'Òmnium Cultural), que no tenia present el problema, però que va oferir la possibilitat que l'APE formi part de Som Escola, el conjunt d'entitats que actuen en suport d'una escola catalana, en llengua i contingut. La tercera reunió va ser amb representants de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, i van defensar el fet de compartir, amb la qual cosa es desmereix el valor del llibre com a negoci, que també ho és. I la quarta reunió va ser amb Mònica Pereña, subdirectora general de llengua i plurilingüisme del Departament d'Ensenyament, que va escoltar els arguments “i es va mostrar tèbia i poc concreta; va ser una reunió molt informativa i poc resolutiva”, va resumir Lienas.
La situació és complexa però l'APE no ha fet res més que començar i ha previst, entre altres iniciatives, reunions amb les AMPA, sindicats i partits polítics. De ganes i imaginació, no li'n falta.
La cadena, trencada pel final
L'opinió pública (mal informada) està convençuda que els escriptors guanyen molts diners i que el que cobren de drets és un extra, un privilegi que no tenen altres feines. Això no és cert. Els drets d'autor són el sou dels autors, un sou incert que depèn de l'èxit de l'obra, motiu pel qual en reben només un avançament poc més que simbòlic. Un sistema retributiu ja prou qüestionable perquè es basa en lleis de l'atzar, però és el que s'aplica des de fa molts anys.
L'autor (escriptor o il·lustrador) crea l'obra i cobra un mínim a compte dels drets. Per exemple, un escriptor que ha dedicat un any a una novel·la –en temps concentrat efectiu, posem que quatre mesos en jornades de vuit hores– cobra mil euros bruts per la feina. L'editorial la posa a la venda a 10 euros –sempre parlem de l'àmbit infantil i juvenil–, dels quals un 10% (menys en molts casos) és per a l'autor: un euro per exemplar venut. A partir dels 1.000 exemplars venuts, començarà a rebre més retribució i, amb sort, algun dia arribarà a rebre el que cobra un treballador mileurista per quatre mesos de feina.
Sempre pensem en autors mítics que s'han fet rics, com J.K. Rowling, però la realitat és que, a Catalunya, i actualment, la major part no poden viure dels drets d'autor. Per això gairebé tots han d'aconseguir altres ingressos paral·lels, relacionats amb el camp dels llibres, o no.
Doncs bé, la socialització ha trencat aquesta cadena pel final, en el moment que la feina està feta però no es cobrarà mai. Perquè això fos viable caldria un canvi de model en què les editorials paguessin molt més d'avançament. Com que les editorials tampoc no venen llibres perquè es reutilitzen, haurien de cobrir les pèrdues previsibles apujant els preus, i un llibre infantil que ara es ven a 6 euros s'hauria de cobrar a 20 o 30 euros. Del tot inacceptable.
Per als autors de llibres literaris infantils i juvenils, és com si anem al bar i, de les tres pastes que han menjat els nostres tres fills, en paguem una, o cap, perquè les socialitzem per rebaixar l'esforç econòmic de la família, o com si ens fan una revisió mèdica i, com que ens diuen el mateix que en la visita anterior, reutilitzem la informació, el diagnòstic, i no la paguem.
O generem una societat (tan magnífica com utòpica) realment basada en l'intercanvi i que no depengui de la propietat privada, o evitem situacions en què es dóna unilateralment rang de legalitat a una praxi injusta que aviat extingirà els que estan a l'inici de la cadena: els autors.