Cultura

opinió

agnÈs esquirol

Badem massa poc

Amb l'edat es va perdent el gust del badar, davant d'un aparador, d'un paisatge, i cal tornar a aprendre un acte tan saludable

Una plata plena de temps i calma amanits amb un rajolí d'esguard atent i un pessic d'encantament fan un plat indispensable per veure-hi més i millor. Els més menuts hi tenen la mà trencada; si no fos així potser no ens vindria al cap la imatge del nen amb el nas aixafat al vidre de la finestra. Però, amb l'edat, el cert és que es va perdent el gust del badar.

I el nen, a la cuina de ca seva, demana insistentment que el pare el pugi a coll. Un cop a dalt, resta quiet, sense dir res, amb uns ulls com rodes de molí i una boca mig badada. “Veig coses noves!”, exclama. En baixar, encara meravellat, comença a estirar els pantalons del seu pare, el qual es nega a repetir l'operació. “Pare, ara tu, ara tu!”, però li explica que ell pesa massa, que un nen no pot pujar en braços un pare. Finalment el nen ho deixa córrer. El pare no l'ha entès: allò que volia és que el seu pare s'ajupís per veure-hi des de l'alçada on ell copsa el món. No es deu encomanar, la curiositat. Llegim a l'Evangeli segons sant Mateu “...perquè per molt que miren, no hi veuen, i per molt que escolten no acaben de sentir-hi i d'entendre-hi”.

Tal vegada mirar no requereix tant la nostra implicació i el nostre esforç, mentre que veure necessita la mirada cap enfora i la mirada cap endins, la que se'n va i la que torna vestida de pensament. Aquells ulls arran de vidre esguarden. I esguardar prové del germànic wardon, que volia dir “cercar amb els ulls, guardar”; alhora que, si furguem una mica més endins, trobem que també significava atendre. Per tant, l'esguard està impregnat d'atenció.

Esguarda aquell que mira –atentament– i guarda, que ha cercat i ha trobat, que té cura d'allò copsat. I d'aquí al respecte hi ha un pas de formiga, i del respecte al fet de meravellar-se n'hi ha mig. Com l'anell al dit les paraules de Ramon Llull en boca del protagonista de Fèlix o el llibre de les meravelles: “Anava per los boscatges, per munts e per plans, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats; e meravella's de les meravelles qui són en lo món.”

Però com que no es pot començar la casa per la teulada, primer caldrà saber badar per arribar a meravellar-se d'allò que hom veu o toca o respira... En La meva infantesa, Màxim Gorki escrivia: “Escoltava amb una tensió especial. Sempre allargava el coll en direcció al seu oncle i contemplava la guitarra amb la boca badada; la saliva li gotejava dels llavis. De vegades estava tan absort que s'escorria de la cadira fins a tocar a terra amb les mans; quan això succeïa, es quedava a terra en aquesta posició i obria uns ulls molt rodons i fixos.” No cal preparació prèvia per badar, ni una edat determinada, ni dots especials, evidentment. Sí, però, que requereix un cullerot curull de desig curiós.

Utilitzant el to pejoratiu

Tanmateix, “no val a badar” és una expressió ben usual d'un dels sentits que té el mot badar, això és, el de “tenir l'atenció distreta, no adornar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa”; i, com passa sovint en la vida de les paraules, un sentit es fa més fort que un altre igual de propi –o més encara–, perquè a voltes vestim els mots d'acord amb els valors i les tendències socials del moment que ens arrosseguen gairebé sense adonar-nos-en. Si “no val a perdre el temps”, tampoc “val a badar”, és clar; si diuen d'algú que és un badoc, no li estan tirant cap floreta. És així com el sentit d'“abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa” ha perdut terreny en una societat tan dirigida i accelerada com la nostra. “Guaita els Reis, quines barbes...!” recordo que li deia al meu fill la nit de Reis, perquè només tenia feina a recollir caramels que tiraven a la gent de les carrosses estant. Confesso que em va enervar la meva impotència: distreuen l'atenció d'aquells que més en saben, de mirar, de sorprendre's... amb uns simples caramels que, en caure a terra davant dels seus nassos, els fan ajupir de seguida, anant d'un cantó a l'altre... I es perden així el gaudi de mirar-ho embadalits, com feia el nen del fragment citat de Gorki, que mirava i s'encantava d'allò que mirava.

Badar deriva de la forma del llatí vulgar batare, provinent alhora de bat, i d'on degué derivar també bataculum, que volia dir “escletxa, badall”, i bataculare, el nostre badallar. Cal estar obert a allò per conèixer encara, cal badar per arribar-hi. Si no hi ha obertura, si no hi ha cap escletxa, és impossible que entri llum a casa, i restem a les fosques. A hores d'ara el món gira de tal manera que no deixa obrir de bat a bat. Tant de bo ens assembléssim a la badoquera, aquella canya oberta per un cap que la gent feia servir per a poder collir la fruita madura de l'arbre: podríem assaborir més la dolçor.

Un matí qualsevol, anant en bus per la ciutat, mai he pogut llegir, com d'altra gent fa, perquè badar és temptador, perquè els rostres, els gestos, les cases, els balcons, els xamfrans... em fan badar, i per a mi és un plaer, una activitat exquisida. “Jo sóc i he estat tota la vida exactament un badoc, un mandrós, un contertulià... un contemplatiu”, deia Josep Pla a Per passar l'estona, i és d'aquesta guisa que de les estones en feia bones estones. Badem, doncs.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.