Cultura

NOVEL·LA

xavier serrahima

L'ombra familiar del passat

El poeta escocès Alexander Anderson culmina el seu poema The Shadow Of The Past, amb un vers magnífic amb una metàfora que destaca que el nostre jo present el constitueix l'acumulació de jo anteriors: “I un home mort passeja amb mi”).

Una evidència, sovint negligida, que Elizabeth Strout explora en profunditat en la seva nova –i ben recomanable– novel·la. D'entrada estableix amb claredat meridiana el dos motors principals de l'obra: per un costat, l'acte racista d'un dels seus nebots, que durà els tres germans, Jim, Bob i Susan, a reunir-se després de molts anys: “El nostre nebot ha llençat un cap de porc congelat per la porta d'una mesquita”; per un altre, el risc que comporta remoure les aigües aparentment calmes del passat.

A mesura que aquella bretolada va prenent major presència i amenaça de fer esclatar el polvorí d'una immigració mal integrada i pitjor acceptada, la fràgil estabilitat de la família n'anirà sofrint les conseqüències. Entre d'altres raons, perquè, per més que a voltes ens ho pensem, “ningú no coneix ningú” –ni a ell mateix–, allò que creiem immutable està permanentment sotmès a les erosions del canvi –“No havia sabut veure-hi […] el desig –perpetu– de canvi”– i, per més que ho intentem amb totes les nostres forces, mai no podem fugir del que som.

Per més enllà que provem d'allunyar-nos, mai no ho farem prou per impedir que el passat no ens encalci. Duem dins nostre, com una segona pell, condicionant-nos i determinant-nos, l'ombra del passat. Strout empra un llenguatge net i directe, en el qual el diàleg –polit fins aconseguir una agraïda, complicadíssima i més que meritòria sensació d'espontaneïtat– té una preponderància fonamental: “Una de les seves activitats preferides: asseure's […] a parlar del passat”; “Nova York també li havia ensenyat coses; una de les més importants, com li agradava parlar a la gent.” La conversa convertida en font de coneixement, d'autodescobriment; en la més poderosa font de comunicació de què disposa la humanitat. Convertida, sota determinades circumstancies, en la més devastadora arma de destrucció de l'estabilitat i la personalitat.

Amb una contundència impecable i sense eufemismes –“Això de la família és una màfia, coi!”–, combinada amb tocs amarats de lirisme, Elizabeth Strout empra la seva ploma com si fos un bisturí i no dubta a obrir en canal el cos d'una societat malalta per assajar d'extirpar-li els càncers que l'assetgen. Ja siguin producte d'una visió conservadora i retrògrada –“No estan bojos. Estan esgotats […] per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura”– com des d'una ingènua i ambigua posició progressista –“Si vaig anar a Shirley Falls va ser només per impedir que s'arribés a aquest feixisme liberal d'imbècils”–, les dues tan perilloses com potencialment explosives.

En definitiva, una esplèndida operació de cirurgia literària, una exploració sobre la família –les famílies, en realitat– i la societat del segle XXI. Dues realitats que avancen plegades de la mà, que es relacionen mútuament com vasos comunicants: el que afecta l'una, afecta l'altra, i viceversa. Que són, doncs, no tan sols germanes, sinó –com Bob i Susan– (inextricablement) bessones.

Els germans Burgess
Elizabeth Strout
Traducció: Marta Pera Editorial: Edicions de 1984 Barcelona, 2013 Pàgines: 384 Preu: 20 euros
Titolet
Text.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.