Reportatge

història

eva vàzquez

Revolució a les aules

El Museu del Joguet de Catalunya homenatja en una exposició els mestres que el 1903 van impulsar la renovació de l'escola pública amb un programa modernitzador que, des de les escoles rurals de l'Empordà, es va estendre per tot Catalunya i va estar vigent fins al final de la Guerra Civil

Només mig de broma, Josep M. Joan i Rosa, el director del Museu del Joguet, diu que aquesta és l'exposició que el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, hauria de venir a veure. No confia pas que canviés de parer sobre la polèmica Lomce, però potser entendria que en aquest país els mestres han tingut una noció molt clara del dret a una educació eficient, universal i digna com a mínim des de fa més d'un segle. La renovació de l'escola pública, l'exposició oberta al museu figuerenc fins a l'1 de desembre, és el fruit de dos anys de recerca per commemorar els 110 anys de les primeres Converses Pedagògiques, de les quals sorgirien les principals propostes de modernització del model escolar català vigents fins a la Guerra Civil, i al mateix temps, per homenatjar aquells professionals anònims de l'ensenyament que van creure en el que Wert sembla posar en dubte: el dret a una escola pública de qualitat.

Abans d'aquella iniciativa, impulsada des de les escoles rurals de l'Empordà i que aviat s'estendria a tot Catalunya, l'ensenyament era no només retrògrad, sinó fins i tot insalubre. El 1902, el comte de Romanones va descobrir horroritzat que hi havia escoles habilitades en sales de ball o escorxadors i d'altres que disposaven només d'una finestra que donava a la tanca del cementiri. Era l'època en què dels professors nacionals se'n deien “mestretites”, com recordava Gaziel, pobres diables mal pagats i gens respectats que indefectiblement passaven vergonya i gana, i en què la mainada, fills de treballadors no menys infortunats que els mateixos mestres, aprenien amb prou feines a llegir i comptar. A aquest panorama, en què a l'ensenyament oficial només hi anaven els que no podien pagar-ne d'altre, va oposar-se el 1903 un mestre rural de Camallera que, en una carta oberta publicada a la revista El Defensor del Magisterio, proposava als seus col·legues d'organitzar unes trobades periòdiques per posar en comú experiències i contribuir, així, a la millora d'uns mètodes pedagògics obsolets. Aquell mestre es deia Silvestre Santaló, i la seva crida va ser immediatament atesa. La sola rapidesa en la resposta demostra la soledat que embargava els professionals de l'ensenyament, aïllats cada un al seu poble bregant amb els seus propis fantasmes.

La primera Conversa es va celebrar el 28 de juny del mateix 1903, i va reunir mig centenar de mestres delerosos d'aprofundir en el tema inaugural: com enfocar els treballs manuals en l'ensenyament primari, aleshores una autèntica novetat. Que els debats no van ser infructuosos ho prova el fet que al cap d'un mes ja s'organitzava a Girona un curs sobre la matèria. “Va ser la primera escola d'estiu del magisteri públic de Catalunya”, encara que no tindria continuïtat, com a instrucció permanent, fins deu anys després, dins la política de la Mancomunitat, remarca Salomó Marquès, catedràtic de pedagogia de la Universitat de Girona i un dels responsables de l'exposició del Museu del Joguet, junt amb Erika Serna, Josep M. Joan, Montse Colera, Joan Ferrer i Montserrat Costa, directora de l'Arxiu Històric de Girona que va morir abans de veure realitzat aquest projecte. No va ser pas, doncs, una renovació encapçalada per una minoria selecta, sinó per una àmplia representació de mestres de base, sovint destinats a nuclis petits, que es deien Antoni Balmanya, Josep Dalmau i Carles, Salvador Genís, Adela Trayter o Llorenç Jou, i que entenien l'escola com un camí de formació intel·lectual i moral dels infants per crear futurs ciutadans, en el sentit més noble del terme. El model de les Converses, en què es debatien des de qüestions pràctiques de didàctica fins a temes més delicats com ara les supersticions, la coeducació de nens i nenes, la integració dels discapacitats o “el problema lingüístic” de Catalunya, es difondria aviat a Lleida i Tarragona, i a partir de 1906, també a Barcelona. Molts mestres de les terres gironines s'implicarien activament en la reivindicació d'una escola pública pròpia del país, que tindria la seva primera concreció en l'Assemblea de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, celebrada el 1912 a Tarragona. En aquesta època es generalitzen també les colònies escolars, que a més de promoure els valors de la convivència i el contacte amb l'entorn, tenien una finalitat sanitària, per assegurar un ambient saludable als infants, amb exercici físic i una adequada alimentació, en un temps en què que proliferaven la malnutrició i la tuberculosi. Sense aquesta labor pionera, la consolidació del model d'escola pública que institucionalitzaria la República no hauria trobat fonaments on assentar-se. Les lleis aprovades a partir de 1931, incloent-hi l'Estatut, van contribuir a potenciar l'educació com un puntal de la nova societat, basant-se en paràmetres com ara l'autonomia, el laïcisme, la integració i la catalanitat. És el moment, també, que es fixa el mapa escolar, amb la creació d'una autèntica xarxa de centres de nova construcció: a les comarques gironines soles, es van inaugurar 114 escoles.

LA renovació de l'escola pública
Museu del Joguet de Catalunya Comissariat: Salomó Marquès, Erika Serna, Montse Colera, Josep M. Joan, Joan Ferrer i Montserrat Hosta Adreça: carrer de Sant Pere, 1. Figueres Dates: fins a l'1 de desembre
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.