Cultura

Art

L'enigma de Leonci Quera

El 2014 es compliran cinquanta anys de la mort, en accident de trànsit, de l'artista olotí més avançat de la postguerra

El pas en la seva obra de la figuració bucòlica al constructivisme continua sent un misteri

El 22 de setembre de 1964, quan tornaven amb cotxe d'un dels seus viatges a Madrid per vendre les figuretes de fang que comercialitzaven junts, l'artista olotí Leonci Quera Tísner i la seva germana Lolita van morir en un accident de trànsit a l'altura de Pina d'Ebre, a la Ribera Baixa. Ell encara no havia fet els 37 anys i passava per un dels moments més creatius de la seva carrera, just quan acabava de fer un salt vertiginós de l'escultura figurativa a l'abstracció constructivista i la crítica especialitzada hi reaccionava amb estupor i admiració. Alexandre Cirici el jutjava una raresa entre els altres escultors catalans contemporanis, que havien acabat sucumbint, deia, a les sensualitats de l'informalisme, perquè no només havia mantingut amb “heroïcitat” el seu purisme constructivista, sinó que a més l'havia anat accentuant progressivament. Del mateix parer van ser Rafael Santos Torroella, Joan Teixidor, Àngel Marsà, Sebastià Gasch o Ángel Crespo, que van emparentar sovint el seu gir contundent cap a la combinació de plans i buits amb fustes velles i planxes de ferro amb la revolució d'un Henry Moore o amb les troballes que estaven fent al mateix temps Jorge Oteiza o Eduardo Chillida al País Basc i que l'olotí difícilment havia arribat a conèixer. “Un cas estrany, el de Leonci Quera”, va resumir-ho Rafael Manzano en el catàleg de la primera exposició que es va organitzar per homenatjar-lo, pocs mesos després de la seva mort. Però el cas és que durant molt de temps el garatge de casa seva, on els amics i familiars van organitzar una petita exposició amb les peces que hi havia deixat, va ser l'únic lloc on es va poder veure la seva obra, diluïda cada cop més en el seu mateix enigma fugaç i d'abrupte final.

L'etern “artista adolescent”, com el va definir Teixidor, enquimerat i irritable i alhora pacient i fins i tot candorós, Quera resultava en efecte de mal encaixar en el context de l'art català en general i més encara en el del seu Olot natal, on segons advertiria Domènec Moli era considerat quasi un foraster, i potser amb raó: des dels anys d'estudiant residia amb freqüència a Barcelona i havia fet una profitosa estada a París amb una beca el 1956. D'altres, però, van saber veure que en realitat Quera era fill d'un altre Olot, el del paisatge volcànic enfront del bucòlic, però olotí al cap i a la fi, perquè ben mirat les estructures de ferro dels seus últims i vertiginosos anys no eren sinó la derivació formal dels seus anteriors relleus de fusta i terracota, i fins i tot dels seus reveladors dibuixos, en què sota una aparença anecdòtica d'escenes camperoles anava aplanant cada cop més les figures fins a fer-ne una insinuació de tacte i, cap a final, senzillament uns pictogrames. Essent un dels artistes gironins més interessants del segle XX, el poc que queda de la seva obra, que la família va donar el 1980 al Museu de la Garrotxa, continua sent mal coneguda, poc difosa i encara gens compresa. El 2014, quan es compliran cinquanta anys de la seva mort, seria un bon moment per reivindicar aquell artista que, en paraules de Teixidor, havia après a viure “en un món de perfils i arestes”.

El rebuig.
Tot i haver col·laborat en la creació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el 1981 el centre declinaria incloure'l a la seva col·lecció al·legant que no era representatiu de l'escultura catalana moderna.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.