Últims versos de Genís Cano, l'àngel de la contracultura catalana

Les Edicions del Petroli de Badalona que coordinen Francesc Fanés i Joan Puche han publicat recentment tres reculls poètics: I això no cal, de Carles Hac Mor, Memòria banal de Jordi Cervera, i Taps de llum zenital, del malaguanyat Genís Cano Soler. Els dos primeres llibres van ser presentats recentment al Bar Horiginal de Barcelona. El recull de Genís Cano (Barcelona, 1954-2007) ha estat publicat pòstumament gràcies a la gentilesa de la seva companya, Isabel Chavarria. David Castillo, per una altra banda, ha realitzat un emotiu pròleg on retrata els darrers temps del poeta quan la seva malaltia, una leucèmia contra la qual va combatre durant més de deu anys, l'havia portat a un carreró sense sortida. Els poemes que conformen Taps de llum zenital són el testimoni més clar de la valentia, la força i l'humor en què va viure Genís Cano els seus darrers mesos. Castillo, afirma: “El Genís es barallava amb el tractament, però els acatava i relativitzava sobre les fronteres entre la vida i la mort, la realitat i la ficció. En aquesta conjuntura, la poesia va mantenir-li l'ànim com un instrument de plaer.”

Vaig conèixer Genís Cano als anys vuitanta a l'Ateneu Enciclopèdic Popular a la seu de la Casa de Caritat i, posteriorment, a l'inici del nou segle, el David Castillo em va tornar a posar en contacte amb ell perquè col·laborés en l'exposició que estava preparant el Genís sobre la Contracultura per a la Virreina, una mostra que no es va realitzar, però de la qual va quedar un interessant testimoni al volum Barcelona, fragments de la contracultura, que va editar i divulgar el servei de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona. El Genís ja estava malalt però els projectes li donaven força per viure. Fruit de la seva vitalitat, entre l'any 2003 i el 2006 no solament va publicar quatre reculls poètics (Rebaixin endins, Gran xona ganxona, Deixar-se de xarxes i Els traus postmoderns) sinó que va fer d'editor de poetes marginals desapareguts en plena joventut com Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, dins de dos volums que va presentar l'editora de la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses exposicions del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols i va participar en els seminari de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, incidint en el tema del grafits, que l'apassionava. I a més va fer el possible perquè Jordi Herralde publiqués a Anagrama Nosotros los malditos, recull d'articles de Pau Malvido (Pau Maragall) publicats a final dels setanta principalment a la revista Star.

El llibre que ara ha publicat el Pont del Petroli segueix la línia poètica habitual de Genís Cano, però la seva visió del moment en què viu fa que aquest darrer llibre sigui superior als anteriors, millor dit, Taps de llum zenital és el millor poemari d'aquest malaguanyat poeta barceloní i patriota de Sant Feliu de Guíxols. Genís escriu epigrames, epitafis on les paraules formen imatges convertides en vers per explicar-nos coses concretes de la seva vida i de la seva malaltia. Genís Cano en un dels seus versos escriu: “Som lletracultors / que pasturen paraules / com munyim mots i termes / i fem formatges semàntics / i brossats sense sentit / tot conreant verbs / embrancats i verds / de fulla en fulla / Al·leluia!!!”