“Els músics tornem a tenir una gran llibertat”

La gent em demana que reformi Genesis, i, com que això
no és possible, faig el que està a les meves mans: tocar aquelles cançons. Són versions
diferents, especialment perquè els músics que les interpretem tenim una maduresa que Genesis, quan les vam gravar, òbviament no teníem.

M'agradaria, però no tinc cap notícia per oferir-te. Potser algun dia... És una cosa que hauràs de preguntar a algú altre.

Et fa ser més conscient de l'essència d'aquelles cançons i del que necessiten en l'actualitat, més enllà del fet que tant la meva tècnica amb la guitarra com la tecnologia de què disposem han millorat moltíssim. Hi ha, també, un factor clau: no és el mateix aproximar-se a tot aquest repertori en solitari que fer-ho com a part d'un grup, en el qual hi ha un concurs d'idees.

Aquelles cançons estaven molt ben escrites i intel·ligentment arranjades, la qual cosa ha contribuït a fer que siguin perdurables. No ens ho imaginàvem, que ho serien, ja que, als inicis, la preocupació principal de qualsevol grup és ser econòmicament viable. Si, d'altra banda, la música progressiva torna a ser popular és perquè abraça tots els altres estils. No té límits, no té regles, i això és increïblement atractiu per a un músic jove. Significa la fi de l'autocensura. Actualment no cal cenyir-se a un mercat que accepti només unes determinades fórmules per vendre un producte. Hem hagut de lluitar i guanyar-nos-la, però els músics tornem a tenir una gran llibertat. Són bons temps, s'han acabat els monopolis. Pots tocar jazz, blues, ser una estrella del pop... tots els estils són vàlids i potencialment comercials. La manera com es treballa amb les xarxes socials em recorda com era l'underground als seixanta. Les noves tecnologies, als músics, ens permeten ser lliures...

En el primer anunci que vaig posar, amb setze anys, em venia com a guitarrista i harmònica de blues, però vaig acabar adonant-me que també m'agradava la clàssica. El 1970, a més, el boom del blues al Regne Unit ja anava de baixa. Hi havia herois com Eric Clapton, Jeff Beck i Jimi Hendrix, però no van sortir noves bandes.

El pitjor ho tinc clar: la primera actuació, que va ser un desastre. Se'm van oblidar de cop les cançons i les notes que havia de tocar. Hi va haver, però, molts grans moments, sobretot bons concerts. Si em fas triar un únic moment, però, et diré quan, l'any 1971, vam fer The fountain of Salmacis [del disc Nursery crime]. Va significar una ruptura en la relació entre la clàssica i el rock. Quan la vam tocar per primer cop recordo que vaig ser conscient d'haver fet una cosa excepcional.