El Macba capgira els anys 80

En la majoria de manuals i històries de l'art contemporani, els anys vuitanta es tipifiquen pel moment de la pintura-pintura, dels nous salvatges alemanys o la transavantguarda italiana. Eren els anys de Basquiat, Barceló i Enzo Cucchi.

Però el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), amb la voluntat de reescriure la història de l'art recent més enllà de cronologies fixes i etiquetes, ha inaugurat una nova presentació de la seva col·lecció permanent que, centrada en el període que va de final dels setanta a principi dels noranta, s'atura en les diverses microruptures que es van produir en aquest període i que ben poc tenen a veure amb l'anomenat “retorn a la pintura”.

Valentín Roma, nou assessor de continguts del Macba amb Beatriz Preciado, ha comissariat aquesta mostra, que durant més d'un any proposa un recorregut per un moment, el final del segle XX, que, com diu Bartomeu Marí, director del museu, “va posar les bases del moment actual”.

L'exposició, si més no més estimulant que la darrera presentació de la col·lecció del Macba, té una clara vocació transversal que gira entorn a la cultura popular i les seves formes de representació, sobretot la música i la cultura editorial.

A través de 110 obres de la col·lecció del museu i d'una desena de la Fundació La Caixa, el recorregut de la mostra explora temàtiques que Valentín Roma considera essencials en el desenvolupament de les microruptures artístiques d'aquest moment, com ara la irrupció d'allò sagrat i popular en l'art, exemplificada en l'obra que dóna la benvinguda al visitant, Mi pathos doy, de Carles Pazos, una inquietant sala amb llar de foc i amb un ós dissecat inclòs, o en els poemes visuals anticlericals de Brossa.

El carrer com a escenari

A l'Estat espanyol, però també a la resta del món, el carrer va esdevenir l'escenari tant “de l'expres-sió individual i col·lectiva com un espai de control i vigilància”, diu Roma. Una de les obres d'aquest àmbit, de Pere Noguera, que “enfanga” literalment algunes parts del mapa espanyol i europeu, resulta ser força actual.

En l'àmbit dedicat al cos, un gran cap de Joan Ponç del 1981 dialoga perfectament amb una obra de Tony Oursler. La mostra fa una referència a la importància de la sala Montcada de la Fundació La Caixa en un moment que l'art emergent no tenia gaire sortida expositiva. S'hi ha inclòs una de les obres que el tàndem Ma-bel Palacín-Marc Viaplana van exposar a la Montcada, en l'apartat de la mostra dedicat a les polítiques de ficció, que “a poc a poc van anant arraconant les lectures d'assaig ortodox”.

Una altra de les temàtiques que es van incorporar fins a la data actual en les pràctiques contemporànies és l'autobiografia i l'autoreferència al mateix art, amb exemples com els retrats humorístics de la comtessa de Romanones
i la duquessa d'Alba de Martin Kippenberger, o l'obra Pintar és fácil, on Muntadas al·ludeix a l'art a través d'un anunci d'uns pintors de paret.

L'exposició es tanca amb un apartat dedicat a la música, amb cinc compilacions sonores que van des del rock radical basc fins al bakalao de les discoteques valencianes.

La proposta de Valentín Roma conviu al Macba amb la mostra d'Eugeni Bonet, la d'Antoni Abad, la del Grup R i la col·lectiva La realitat invocable.