La Diada, segons Estruch
El Museu d'Història de Catalunya exposa fins al febrer l'emblemàtic quadre ‘L'Onze de Setembre de 1714'
El quadre es va quedar a Caixa de Sabadell com a aval d'un crèdit mai saldat per Estruch
Hi ha obres d'art que acaben sent més cèlebres pel seu simbolisme polític que per la seva vàlua artística, encara que la tinguin. És el cas de La llibertat conduint el poble, de Delacroix, o Els afusellaments del 3 de maig, de Goya. Són imatges que acaben formant part de l'imaginari col·lectiu. Salvant tot tipus de distàncies, hi ha una pintura catalana que ve a la memòria immediatament quan es pensa en els fets del 1714. És el quadre èpic que el pintor sabadellenc Antoni Estruch (1873-1957) va realitzar el 1909 per evocar la caiguda de Barcelona del 1714, i en concret el moment en què el conseller en cap i coronel Rafael Casanova va ser ferit l'11 de setembre de 1714 portant la bandera de Santa Eulàlia.
El quadre, que pertany a la Fundació Sabadell 1859 (antiga Caixa de Sabadell) i que habitualment s'exposa al vestíbul de l'Espai Cultura d'aquesta entitat a la ciutat vallesana, es va presentar ahir, totalment restaurat, al Museu d'Història de Catalunya, en el marc del Tricentenari, on quedarà exposat fins al febrer del 2015. L'obra, de grans dimensions (4 metres d'ample per 2,5 metres d'alt) va ser desmuntada el passat 27 de juliol del seu lloc habitual per ser restaurada.
En l'acte d'avui, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, ha assegurat que el quadre demostra que el moviment sobiranista català ve de segles enrere: “lluitaven per coses equivalents a les nostres lluites d'avui”. En la presentació, Mascarell va reivindicar el Tricentenari com una oportunitat perquè Catalunya “reforci el seu dret a la memòria pròpia”.
El comissari del Tricentenari, Miquel Calçada, va cridar els ciutadans a fer massiva la pròxima Diada perquè d'això depèn que es pugui canviar “el ritme de la història”. Calçada va elogiar la importància d'obres com la d'Estruch per mantenir i impulsar el catalanisme, i va assegurar que tenir mites és bo per a una societat “encara no normalitzada”.
Es dóna la circumstància que la coneguda obra és la imatge central de l'exposició 300 onzes de setembre, que es pot visitar al mateix museu fins al dia 28. L'escena que mostra el quadre ha passat a formar part de la iconografia dels fets del 1714, present a tot tipus de llibres i exposicions sobre el setge. Casanova cau ferit a causa d'una ferida de bala a la cuixa, enmig d'una multitud, al baluard de Sant Pere. L'acompanyen un grup de membres de la coronela –la milícia urbana de Barcelona– i de soldats professionals combatent contra les tropes borbòniques. Al costat del conseller en cap hi ha Joan de Lanuza, protector del braç militar de Catalunya, i el general de batalla Josep Bellver.
Paisatge del segle XVIII
En el paisatge de fons del quadre s'endevinen alguns campanars d'esglésies de la ciutat (Sant Pere de les Puel·les, Santa Caterina, Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi) des de la perspectiva que es devia tenir des del baluard de Sant Pere (aproximadament per la zona actual pròxima a l'Arc de Triomf).
Estruch va pintar el quadre en un moment de gran convulsió política i social a Catalunya, en els temps de la Setmana Tràgica. La iconografia de l'obra s'inspira en la figura escultòrica de Rafael Casanova, realitzada per Rossend Nobas a finals del segle XIX, que avui en dia està instal·lada a la ronda de Sant Pere de Barcelona. El relat històric, en canvi, s'inspira en el llibre Fin de la nación catalana , de Salvador Sanpere, publicat el 1905, que a la seva vegada s'havia basat en les Narraciones históricas, de Francesc de Castellví, considerada la millor crònica de la Guerra de Successió, l'original del qual es conserva a l'Arxiu Nacional de Viena.
El quadre es va exposar per primer cop a la sala Parés de Barcelona el mateix 1909. El més curiós de tot és que l'obra es va arribar a conèixer popularment amb el nom de La mort de Casanova, ja que es durant molt de temps es va pensar que Casanova havia mort a conseqüències de la ferida de l'11 de setembre. Res més lluny de la realitat, ja que el conseller en cap va sobreviure, després de ser hospitalitzat. Malgrat que al principi del nou règim Casanova va passar a la clandestinitat i els seus béns van ser requisats, després va reaparèixer a Sant Boi de Llobregat, on va exercir d'advocat.
Antoni Estruch, format a l'estudi del també sabadellenc Joan Vila i Cinca i a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, va excel·lir com a dibuixant. Membre de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, Estruch va viatjar per Roma, París i Palestina, patrocinat per l'industrial Francesc de Paula Ponsà. A Palestina, per exemple, va buscar els escenaris reals per elaborar una sèrie de pintures sobre la vida de Jesús.
Sobretot pintor religiós
Segons l'historiador de l'art Ricard Mas, Estruch va ser fonamentalment conegut com a pintor d'escenes evangèliques i bíbliques. “En canvi ha acabat sent més conegut per les seves grans obres de gènere històric, L'Onze de Setembre i Corpus de Sang (1907)”, aquesta última conservada al Museu d'Art de Sabadell.
Poc després de l'exhibició de L'Onze de Setembre a la Sala Parés, Estruch va marxar a l'Argentina. Per aconseguir diners per al viatge va demanar un préstec a Caixa de Sabadell i va posar el quadre com a aval. Com que el pintor no va pagar mai el crèdit, finalment la caixa es va quedar l'obra, guardada a casa d'Antoni Oliver i Turull, pare del poeta Pere Quart. El quadre va ingressar a la seu social de Caixa de Sabadell el 1923.
Estruch va quedar-se definitivament a l'Argentina, on va morir. El seu estil acadèmic i el fet de no tornar mai a Catalunya van fer mal a la seva fortuna crítica però en canvi les circumstàncies polítiques han afavorit l'èxit popular de L'Onze de Setembre, obra molt reproduïda.