“Per què ara que hi ha llibertat no podem decidir?”

M'agrada molt fer ficció. N'hi ha que em proposen que escrigui les meves memòries, i és veritat que podria explicar coses maques, però, de moment, m'atrau més la ficció. Fins i tot, penso que si faig les memòries aquestes haurien de ser novel·lades. Haig de matar algú de tant en tant. O estimar-lo... [Riu]

Quan jo dic que no en tinc ni idea, d'escriure, la gent es pensa que estic exagerant, però estic escrivint en ple aprenentatge. No havia escrit mai, més que les quartetes d'una cançó. I no conec cap tècnica, cap mètode.

No, i justament per això, quan t'hi poses, tens un pànic terrible perquè entres en un món per descobrir. Una sensació que, d'altra banda, compensa el gaudi de l'aprenentatge, ja que, contínuament, et trobes reptes que has de solucionar i que no t'esperaves. En la primera novel·la va ser molt clar. Després, amb el llibre sobre en Miquel Martí i Pol, Estimat Miquel, va ser més tranquil, perquè l'únic problema era que fos lleial amb mi, amb ell i amb el que havíem viscut. I per mi era com anar per una carretera marcada.

La meva mare venia a Porrera perquè va heretar unes finques i una casa de manera atzarosa. Venia aquí amb sis o set anys a acompanyar-la. A vegades hi ha imatges que et queden per tota la vida. Un dia em va explicar una història que em va quedar gravada, tot i que no me la va repetir mai més. Em va dir que en un mas força espectacular proper a Porrera hi havia una senyora molt grassa i que la portaven en cadira. L'última persona que jo diria que he vist anar en cadira va ser Joan XXIII. Cinquanta anys després, aquesta imatge em va tornar i vaig decidir posar-m'hi.

La història d'una dona, en els anys 1900, la fil·loxera avançant, poderosa, però en una societat com aquesta, em va atraure molt i em vaig dir: “Començaré per aquí i més tard vaig fent seguir la història familiar durant cent anys.” Se'm van acudir històries paral·leles i se m'ha transformat en una mena de novel·la polièdrica en la qual hi ha moments que sembla que estiri la novel·la negra, després de la costumista, i després hi ha la història sexual pel mig. Confesso que m'he divertit com un camell i també he après a entendre que en el camí “de l'exercici de la creativitat” tot es transforma i acabes sent una mica esclau dels teus personatges i de la pròpia història i ja no saps com acabaràs. Per exemple, apareix l'Úrsula i ja no la pots deixar.

A vegades, quan expliques històries de persones que per tu eren normals, la gent les rep com si fossin excepcionals. Jo, d'Úrsules, n'he conegut i quan expliques com eren o com vivien et diuen que no pot ser. I sí que pot ser. A més, estic segur que actualment estem convivint amb moltes Úrsules. Jo potser no parlaria tant de fidelitat als senyors, sinó que més aviat en diria pertinença. Quan aquestes dones tindrien, en principi, molts motius per a la rebel·lió i, en canvi, defensa i justifica la seva senyora i li és totalment lleial. No dic que sigui positiu ni negatiu, però és així...

Pous no és Porrera, ni Rius és Reus, ni Feliu no és Falset, però si no fos per Porrera, Reus i Falset jo no hauria escrit aquesta novel·la. Porrera, de fet, no s'assembla gens a Pous, però l'ambient, l'aire, també l'orografia d'aquí, hi són evidentment.

Quan mires les cases de la plaça, totes són molt grans i totes són de finals del XIX. I puges cap a dalt i hi veus les cases més petites, que són molt més antigues. A finals del XIX la fil·loxera travessa els Pirineus, però no arriba aquí fins trenta anys després! És a dir, durant trenta anys no hi ha vi ni a França, ni a Itàlia, ni enlloc... Estan replantant amb peu americà quan veuen que no l'afecta la malaltia, però encara no produeixen. Arran d'això, la gent d'aquí es fa riquíssima, s'aburgesa. Cap de les grans famílies es queda a Porrera. Marxen a Reus o a Barcelona i hi deixen el fadristern o l'última senyora.

En el moment d'escriure, on jo em veig amb un cert patrimoni vivencial i de memòria, és explicant l'ambient entre els anys quaranta i setanta del segle passat, un món, a més, que explica moltes claus. Per exemple, quan a una dona li preguntes per l'època i per què davant el maltractament del seu marit no agafava els fills i se n'anava, et contesta que no ho podien fer perquè hi havia un delicte que es deia abandono del hogar que podia comportar-te uns quants anys de presó, cap a vint, si t'enduies els fills! Ser testimoni de tot això és interessant, és clar que no descobreixes res, però si aconsegueixes que al lector li interessi el relat també el vas informant de coses que li poden donar referents dels seus familiars. En aquest terreny em sento més còmode i més útil, una ficció on jo puc explicar coses de les quals sóc testimoni i que les puc transmetre.

Cert, tot i que en aquesta novel·la m'interessava parlar sobretot de la bisexualitat. De fet, al protagonista el descobreixen mantenint relacions sexuals amb un home i per això ja passa per mariquita, però ell no para d'anar amb dones i qui estima és la seva dona. La bisexualitat és un tema que vull tractar en el futur. Estudis psiquiàtrics i mèdics diuen que, si estiguéssim desinhibits, la bisexualitat seria el comportament sexual normal. La nostra societat n'està farcida, de bisexuals; si ho comencen a explicar, algun dia veurem que és ben cert.

Vaig estar sis anys en un internat de frares de Figueres, o sigui que el tema m'interessa, sobretot perquè després no vaig passar pel psiquiatre! [Riu] També m'interessa perquè políticament, social i cultural l'Església, sobretot a l'Estat espanyol, ha sigut d'una agressivitat moral, cultural i ideològica tan forta que s'ha convertit en una estaca que cal tirar a terra.

L'ésser humà viu congestionat, per dir-ho d'alguna manera. Paralitzat davant la seva pròpia ignorància, malgrat tot els avenços intel·lectuals. Es pregunta què fa aquí, cap on va. I té pors, moltes pors. La increïble impotència de l'ésser humà davant la seva ignorància és magnífica. Des de l'antiguitat ha anat substituint la seva ignorància per la religió i a la religió li tocava explicar el que la seva ignorància no podia. És llavors quan la religió agafa un poder fabulós i no pot resistir-se a les ànsies de manipulació per dominar. Per què Galileu és un enemic tan important? Perquè s'està carregant la por. Si el sol, en comptes de ser una cosa posada per Déu, és una estrella com les altres, o la terra és rodona i no plana, al final qualsevol guany a la ignorància és per a l'Església un atemptat al seu poder. Per això sempre trobes els poders religiosos enfrontats als poders cívics. Ara bé, s'ha de respectar la religió? Sí, perquè s'ha de respectar la por dels éssers humans davant el seu futur. Però això i prou. I hem d'intentar guanyar, a través de la moral social, aquesta absurda moral religiosa que ens ha tingut entabanats, encadenats durant segles des de molts punts de vista.

La meva fundació, que a mi em fa vergonya que porti el meu nom, és una entitat molt humil, de vuit persones, amigues totes. Gent que ens ho muntem d'una manera molt senzilla i primària i que, aprofitant que jo vaig caure allà baix, vam decidir fer alguna cosa. Quan arribes a aquell país és molt difícil desarrelar-te'n. Ho diuen de l'Àfrica i és veritat. Hi ha com una mena d'atracció atàvica cap a la terra, cap a la gent. Què hi fem al Senegal? Doncs, d'entrada, vetllar per les diferències culturals, perquè a vegades intentant ajudar pot ser que acabis desgavellant unes quantes coses i això es veu molt sovint. Hem fet una planificació i estem aportant coses a nivell educatiu, informàtic, d'horticultura i de pesca. El que pitjor va és el projecte de pesca, que per mi era el més emblemàtic, per allò que trobava poètic canviar els cayucos dels immigrants per llocs de treball. Després de diversos problemes, al final, en comptes de les cinc o sis barques que volíem, ara només en tenim una, després que recentment hàgim perdut l'altra que teníem. Tot i això, estic molt content, i més si tenim en compte que durant tot aquest temps hem donat feina a vint-i-dues famílies, unes sis-cents persones que han rebut algun diner. Pel que fa la resta, funciona molt bé. A l'africana, però molt bé!

Li explicaré una conversa. Vaig anar a un liceu on estudien uns sis-cents alumnes per dir-los que els portaríem uns ordinadors, que així podrien fer classes d'informàtica i classes amb els ordinadors. I el director quasi plorant! I quan surto, diu: “Tan maco que és això, però és que no tenim llum!” Al final de tot! No tenim llum però el corrent passa ben a prop. Això, que és només una anècdota, escenifica molt bé els problemes que tenen. Com aquesta altra: és un projecte d'una biblioteca mòbil per a cinc pobles, que vagi cada dia a una escola diferent. La discussió és com ho fem: amb euga i carreta o amb cotxe? Això que sembla una animalada, amb euga i carreta saps que és sostenible. Amb cotxe, quan hi hagi un mínim problema, ningú tindrà diners per arreglar-ho i quedarà quiet. Són coses molt rares i has de canviar de xip. Allà em diuen Lis i estic encantat de la vida. Els primers dies els corregia, però ara quan sento “Lis” ja em giro...

Vaig avisar l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) que em fessin servir tant com vulguessin. I un dia sí, un dia no, participo en molts actes arreu del país.

Més enllà del fet que és un privilegi mai imaginat poder viure un procés d'aquesta qualitat cívica, crec que és destacable la manera com s'està plantejant el procés, fent coincidir les llibertats individuals amb les llibertats col·lectives. Per això, arribi a la fi que arribi, el camí fet durant aquest procés ha marcat un tarannà social a Catalunya que serà inoblidable. Una manera nova d'entendre una certa lluita cívica totalment original i que, a més, està plantejant preguntes noves a Europa, i obrint una nova porta. Potser ens frenaran per això, perquè és una porta que molts estats no volen obrir, ja que permetria als territoris decidir els seus àmbits de llibertat.

Podria ser que això que l'any 2014 és un problema per a Europa, l'any 2025 fora la gran solució. Li vaig dir fa temps a l'Oscar Lafontaine. O Europa es fa a partir de la llibertat col·lectiva o no es fa. ¿Per què ara, que tenim democràcia i podem decidir, hem de donar per assentats els desgavells de segles de testes coronades imbècils? ¿Per què hem d'acceptar totes les animalades de tots els cretins polítics, Primos de Rivera i Felips que ens han manat? Això no té cap lògica. És una qüestió de sentit comú. Una societat moderna del segle XXI no pot estar condicionada en totes les seves estructures socials, polítiques, etcètera, per totes les animalades i genocidis que s'han fet a tot Europa. Ara tenim llibertat, som lliures i quan dius que vols exercir aquesta llibertat et diuen que no.

No he volgut separar mai el progrés social del nacional. Crec que no poden haver-hi homes i dones lliures en pobles que no siguin lliures. I a la inversa tampoc. Tot això va en un mateix feix. Per tot plegat trobo magnífiques la transversalitat i la qualitat del procés actual. I també el fet que, gràcies als disbarats perpetrats per Espanya els últims anys, cadascun de nosaltres hagi tingut la consciència per prendre la part que li correspon de la sobirania i dir: “Jo l'exerceixo.” D'aquí ve el dret a decidir i d'aquí ve la poca por que ens fa tot plegat, perquè en teoria hauríem d'estar espantats. Però el procés parteix d'una decisió de sobirania individual que ajuntada fa la sobirania col·lectiva. La senyora de setanta anys que diu: “Jo vull això perquè és el meu dret i el meu deure en coherència amb el que jo penso.” Això és la gran sorpresa. A mi el que m'agradaria és que aquesta recuperació de sobirania, sorgida gràcies als desgavells de la classe política i de la corrupció i de l'economia, la ciutadania no la deixés mai. Si les coses van bé, hem de muntar un nou país i aquesta oportunitat històrica l'hem d'aprofitar a fons.

Amb això no ens hem d'equivocar. A Espanya hi ha un percentatge molt alt de gent que és oberta, progressista i que, malgrat totes les manipulacions que li fan, segueix pensant que la gent ha de tenir dret a decidir. Això t'ho demostra Podem. Sense aquest esperit així no hauria sortit Podem.

Sí, i no sóc gens crític envers els polítics, perquè crec que cadascun fa el paper que ha de fer; el president Mas fa el que ha de fer, igual que en Junqueras, l'Herrera, la gent de la CUP. Tothom fa el seu paper i quan es barallen fan el seu paper. I si tu ara miressis el que es deia fa un any, un any i mig, i el que està passant, no hi ha cap sorpresa. Què estem intentant ara? Arribar al 9 de novembre per votar. Sóc partidari que fins al dia 9 de novembre anem a votar. Per què? Perquè ja fa un any que tots sabem que el que hem d'aconseguir és definir l'estat democràtic espanyol. I on es definirà és aquí. Per tant, hem d'anar a votar el 9-N. Resulta que no es pot? Doncs ja es posaran d'acord per dir-nos quan.

Que ho facin. La seva Constitució ho diu? Que ho facin. I que quedi en evidència davant de tot el mon quina mena de Constitució té l'Estat espanyol. Que no és tal. Perquè tot és una interpretació. Aquí encara estem en aquell moment d'ignorància política que qualsevol filòleg hauria resolt. Vull dir, nosaltres som una nació encara que ens diguin “nacionalitat” a la Constitució. Per què nacionalitat, qualsevol diccionari dirà que és conseqüència de nació. Francament, jo ja no estic disposat a discutir sobre aquest tipus de coses.

L'any 1993, aquest riu que ve sec va destrossar tot el terme i es va endur algunes cases aquí a Porrera. És difícil imaginar la força de l'aigua que cada trenta anys històricament provoca un desgavell. Això va afectar molt la gent d'aquí i molts van pensar a marxar. En aquell desànim, jo n'era espectador. No tenia gaires perspectives. I vaig proposar-me de plantar vinya. Havia vist que a Gratallops hi havia uns bojos, cap del Priorat, als quals els funcionava. Ens hem de treure el barret davant el René Barbier, els Palacios i el Pérez i tot aquesta gent. Vaig pensar que el vi tenia arrel al país i no pas altres coses que s'havien proposat, com plantar kiwis.

Vaig plantar quatre mil ceps. De seguida hi ha un altre senyor que també en planta. I va començar l'animació. Llavors vam fer una col·laboració amb la cooperativa d'aquí. Una cosa en la qual participava el celler Martinet i Vall Llach que es deia Cims de Porrera i que va tenir molt d'èxit a tot el món. Ara, actualment hi ha catorze cellers en un poble de 400 habitants. Això és el gran èxit. No que tinguem un celler amb un gran vi, sinó que n'hi hagi catorze, familiars la majoria, que viuen d'això.