Cultura

Embruixats per El Greco

Barcelona reivindica en una mostra Rusiñol com el rehabilitador del pintor cretenc, fins llavors marginat, i com l'iniciador de la passió per col·leccionar-lo

La Fundació Godia ha reunit les obres del pintor que es custodien a Catalunya
Per Rusiñol,
El Greco, incomprès per la seva llibertat, duia la llavor de la modernitat

Per estrany que avui ens pugui semblar, fins al 1894 El Greco era un artista totalment marginat de la tradició pictòrica espanyola. Llegeixin bé i no s'espantin: se'l considerava un mal pintor. Extravagant. Però aquell any, tot va canviar, i de quina manera. Doménikos Theotokópoulos (1541-1614), que havia desenvolupat gran part de la seva carrera a Toledo, va ser entronitzat de cop i volta gràcies a un català: el pintor i escriptor Santiago Rusiñol. Aquell any 1894, Rusiñol va comprar dues pintures seves a París, Les llàgrimes de sant Pere i Magdalena penitent amb la creu, i les va portar en una sonada processó pels carrers de Sitges fins a la seva residència, El Cau Ferrat. La plana major del modernisme va assistir entusiasta a aquell ritual de culte a l'art, un curiós happening avant la lettre. Ni les seves vides ni les seves obres van tornar a ser iguals. Havia nascut una nova icona: El Greco.

Passar per alt que Rusiñol i els modernistes catalans van ser els veritables artífexs de la revaloració de l'artista cretenc hauria estat molt injust en un any que ha celebrat tan fastuosament el quart centenari de la mort d'El Greco, a Madrid i a Toledo. I això no succeirà perquè avui s'obre una exposició a la Fundació Godia de Barcelona, El Greco. La mirada de Rusiñol (fins al 2 de febrer), en la qual ha col·laborat decisivament el Consorci del Patrimoni de Sitges, institució que s'encarrega de preservar i difondre el llegat d'El Cau Ferrat. La seva directora, Vinyet Panyella, biògrafa de Rusiñol, i la historiadora de l'art Nadia Hernández, directora fins fa poc de la Godia, han compartit les tasques de comissariat. La mostra viatjarà després a Palma i a Saragossa amb la col·laboració de l'Obra Social La Caixa.

Per començar, l'exposició és una ocasió única i segurament irrepetible per poder veure a la capital catalana un grup important de Greco, deu, vuit dels quals procedents de museus i col·leccions particulars del país –els altres dos han vingut de Toledo. De museus com el MNAC o el mateix Cau Ferrat que, a pocs dies de reobrir després de tants anys tancat, ha tingut el gest de cedir les dues joies de la seva corona, els seus dos Greco, a una exposició que, sens dubte, els necessitava per explicar-se. Això sí, el dia de la inauguració del temple del modernisme català, la setmana abans de Nadal, Les llàgrimes de sant Pere i Magdalena penitent amb la creu estaran a Sitges, però un parell de dies després tornaran de nou a Barcelona.

Més enllà de les pintures dels museus, la mostra descobreix alguns tresors ocults en llars privades. Com un Crist amb la creu que si no s'hagués exposat aquest any a Toledo seria cent per cent inèdit. Fa caure d'esquena i reflecteix perfectament l'interès que va despertar Rusiñol en els grans col·leccionistes catalans. “A partir d'ell, qui no tenia un Greco no podia presumir de col·lecció”, subratlla Panyella. Una autèntica grecomania. És clar que aquest embruix no va tenir sempre unes bones conseqüències. No hi havia oferta per a tanta demanda i van començar a circular còpies de tot tipus. Fins i tot Rusiñol va caure en el parany quan va intentar adquirir el seu tercer Greco. Li'n van col·locar un de fals com una catedral. Plenament conscient de l'engany, uns anys després se'l va treure de sobre. Actualment, llueix en un museu d'Estocolm.

Rusiñol va rehabilitar El Greco perquè en el seu estil tan propi hi va trobar la llavor de la modernitat, com feia més temps, a Europa, ja la hi havien trobat altres artistes com Delacroix, Millet i Manet. L'artista que s'expressa amb llibertat i que, pels seus neguits visionaris, acostuma a ser un incomprès. “L'admirava per la seva sinceritat artística”, subratlla Panyella.

Ell va ser el primer en identificar el seu geni il·luminat, però poc després en vindrien molts altres que s'hi magnetitzarien, com el Picasso de l'època blava, o com Miquel Utrillo, que li va escriure la seva primera monografia. Els intel·lectuals espanyols acabarien pujant al mateix carro, però en farien una lectura molt diferent. “Oposada a la catalana. Per a ells, El Greco simbolitzava l'ànima espanyola”, matisa Panyella.

Rusiñol el va reivindicar incorporant-lo a la seva col·lecció, però també a la seva pròpia pintura. La paleta de colors, les composicions, els temes... tot ho va impregnar de l'influx d'aquell místic dels pinzells. En l'exposició de la Godia, les obres de l'un i de l'altre estableixen uns diàlegs fascinants. En total, llueixen unes 40 peces. Els meravellosos grocs d'El Greco van banyar teles tan imponents de Rusiñol com La morfina, que va crear un dia que una les seves models preferides, Estefania Nantas, va aparèixer a l'estudi amb un fort refredat, i no sota els efectes de cap droga. La seva mà, per cert, és calcada a la de la Magdalena penitent amb la creu. Un groc que també va tenyir les cortines de l'estança on va pintar el dolç retrat de la misteriosa Miss Mac Flower. Enigmàtica fins fa poc temps. Vinyet i el seu equip han descobert que la dona retratada és la compositora Matilde Escalas.

Un diàleg fascinant que s'eixampla amb l'obra d'altres artistes que també van sentir una atracció incontrolable per El Greco. Sobretot Ignacio Zuloaga, amb qui Rusiñol va compartir pis a París. O Ramon Pichot i Ramon Casas, que no van poder resistir la temptació de retratar el seu company Rusiñol caracteritzat com El caballero de la mano en el pecho. Picasso també el va homenatjar igual. Quan El Greco no era ningú, Rusiñol s'hi va encarnar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.