Cultura

Bellesguard nua els seus secrets

L'historiador Josep M. Vall reivindica en un llibre la llar de l'últim rei català, Martí l'Humà

Els moments clau per al futur de la monarquia catalana es van viure i patir en aquesta finca
El Gaudí més patriòtic es va revelar en la casa Figueras, a tocar dels vestigis de la residència reial

Martí l'Humà, el darrer monarca català de la Corona d'Aragó, era un home obès propens a emmalaltir. A punt de complir els 50 anys, va decidir abandonar els llòbrecs palaus de Barcelona per un indret més impregnat de llum i aires saludables: una finca situada a la part baixa de la serra de Collserola, al peu del turó de la Vilana. La Torre de Vallblanch, que va rebatejar com a Bellesguard després de restaurar-la profundament, es va convertir en la seva llar preferida fins a la seva mort, el 1410, dos anys després d'haver-la adquirit. Era un lloc ideal per reposar i per diluir-se en la natura. Però també per governar amb més serenor lluny de les intrigues de la cort. En una cambra amb una finestra oberta al mar, rebia missatgers, consellers, ambaixadors i dignataris. Bellesguard va ser, doncs, el centre del poder de la Corona d'Aragó en uns moments crucials per al futur de la monarquia catalana. Un futur que, per un cúmul de desgràcies, es va ennegrir.

Ben poca cosa se'n sabia fins ara d'aquesta icona del passat gloriós del país. Ni més ni menys que l'última residència de l'últim rei català que, exactament 500 anys després, Gaudí honoraria amb una singular construcció erigida a tocar de les seves ruïnes. L'historiador Josep M. Vall (Barcelona, 1974) es va trobar amb quatre referències mal comptades quan va decidir dedicar-li la seva tesi doctoral. Tota una paradoxa perquè, quan es va posar a remenar arxius, alguns dels quals mai consultats, va localitzar una mina de documents originals amb informació molt valuosa. Un material que ara ha nodrit el llibre Bellesguard. De la residència de Martí l'Humà a la torre de Gaudí (coeditat per l'editorial Dux i l'Ajuntament de Barcelona), que és una adaptació de la seva tesina a l'espera que, enguany mateix, presenti la tesi.

“A Bellesguard, Martí l'Humà va viure moments feliços i tràgics, cabdals per a la història de Catalunya”, subratlla Vall. Va ser aquí on va rebre la notícia de la gran victòria del seu fill Martí a Sanluri sobre els sards. I, poc després, la de la seva mort, infortuni que canviaria radicalment el destí del país. La desaparició del seu únic fill viu deixava un interrogant inquietant sobre la successió al tron. Prou que va intentar engendrar un nou hereu amb Margarida de Prades, la seva segona esposa, amb la qual es va casar a la capella de la mansió, dedicada a Sant Senén. D'entre els convidats a la boda, Benet XIII, el papa Luna, que es va hostatjar uns dies a la torre. El seu regal de noces encara es conserva, al Museu de Montserrat: un portapau de ferro gòtic amb rastres renaixentistes.

A Martí I d'Aragó, no se li perdona que fos el culpable de l'extinció de l'estirp monàstica catalana. Malgrat tot, “va ser un bon rei. Li devem bona part de l'actual monumentalitat del barri Gòtic. Va ser un rei constructor i restaurador, amant i protector de les arts. El seu llegat no s'ha valorat prou, i no és just. Un degenerat com Joan de Borbó té tot un passeig i Martí l'Humà només un carreró”, lamenta Vall. Si d'alguna cosa se'l pot acusar és de no haver imposat la seva autoritat. En la correspondència d'aquest període final que ha analitzat l'historiador, emergeix un personatge incapaç de reunir els notables del regne a Bellesguard per tractar la qüestió de la seva incerta successió. “No van respondre mai a la seva crida”. Fins i tot alguns funcionaris l'ignoraven quan els sol·licitava reiteradament que li enviessin esclaus o arbres per a la finca. “Ningú li contradeia les ordres, però no es complien. Tot plegat demostra que la monarquia catalana va arribar al segle XV molt afeblida”, precisa Vall.

Amb la mort de Martí l'Humà, es va tancar una època. També a la torre de Bellesguard, que ja no seria mai més aliena a la història agitada del país. Així i tot, es va mantenir dempeus fins al segle XVII i, fins i tot, va tenir un altre període d'esplendor quan la va adquirir la família Caçador. Durant la Guerra dels Segadors, va ser enderrocada. El poeta Joan Bonaventura de Gualbes, conegut amb el sobrenom de rector de Bellesguard, un dels herois del 1714, la va restaurar i li va donar una segona vida. Però durant la Guerra de Successió, va ser destruïda de nou, i aquest cop de manera irrecuperable. Aquell lloc mític on l'últim monarca català hi havia fet construir un gran pati amb font, un hort amb arbres fruiters, dues galeries enfinestrades, una llotja amb columnes esculpides amb emblemes dels reis d'Aragó i la capella on es va celebrar el darrer casament reial del casal de Barcelona va quedar reduït a quatre ruïnes.

A finals del segle XIX, la finca era propietat del bisbe d'Astorga, Joan Baptista Grau. En morir, la gran extensió de terreny es va dividir. El solar on hi havia hagut la casa medieval va ser ocupat per les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor, que van fer alçar una església modernista, de l'arquitecte Bernardí Martorell. Als anys vuitanta, aquests dominis es van convertir en la seu de la Universitat Abat Oliba. L'altra parcel·la, la del sector de mar, va ser adquirida per la família Figueras, que van encarregar a Gaudí la seva residència. Meravellat per aquell decadent i romàntic paratge, el geni del modernisme català va decidir fer “un gran homenatge a Catalunya i a la figura del rei Martí l'Humà. Tot l'edifici és ple de simbologia catalanista”, exclama Vall. Catalanista i religiosa.

El Gaudí més patriòtic va excel·lir en aquesta joia arquitectònica que enalteix la Catalunya triomfal i la seva nissaga reial. El terrat de l'edifici és “un gran drac amagat” que emula la cèlebre cimera que van lluir tots els reis d'Aragó, amb el seu espectacular drac alat. Gaudí va concebre una obra nova que, a més, dialoga i dignifica els vestigis de l'antiga casa de Martí l'Humà: un tram de muralla i dues torres que va restaurar amb delicadesa. Tot seguia una lògica: “la construcció de l'edifici [1900-1909] coincideix amb la radicalització de les postures catalanistes de Gaudí. El 1901, es negarà a parlar en castellà per primera vegada en una visita a la Sagrada Família”, precisa l'historiador.

La torre de Bellesguard, o casa Figueras, és una de les obres menys conegudes de Gaudí. Va ser un dels últims edificis civils que va abordar abans de lliurar-se completament a la Sagrada Família. “Sempre se l'ha considerat una peça menor, immerescudament, perquè és un edifici singular on l'arquitecte fa experiments que li serviran per altres projectes o que mai més repetirà, i seran únics, com el vitrall dels Tres Reis Mags, que podria simbolitzar el crepuscle de la dinastia catalana”. Des del 2013, Bellesguard admet visites. La família Guilera, propietària de la finca des de fa set dècades, està ben decidida a fer valer el virtuosisme d'aquest Gaudí més ignorat. I això no és tot. Bellesguard ha nuat molts dels seus secrets, però en segueix custodiant més, avisa Vall. Recentment, s'hi han excavat fragments de ceràmica romana que suggereixen noves visions de Barcino. Els experts tenen feina a fer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.