Cultura

Silenci i llenguatge

La poeta gironina Irene Tarrés, guanyadora de la darrera edició del premi Recull de Blanes de teatre, presenta ‘Treta de terra', amb il·lustracions d'Albert Tarrés

“Martí i Pol deia que Menorca és un present que s'allarga dins
la memòria”

Parla fluix, però els seus poemes desprenen vitalisme, necessitat d'expandir una veu que juga, també, amb la complicitat del silenci. Irene Tarrés i Canimas (Girona, 1979) viu en un poble de la Garrotxa després d'unes incursions a Barcelona i de diferents viatges a Nicaragua que han marcat la seva obra. De fet, acaba de guanyar el premi de teatre Josep Atmetller dels Recull de Blanes per Chureca, ambientada en un abocador d'escombraries de Managua. El premi coincideix amb la publicació del primer volum d'Els Papers Díscols, Treta de terra, versos il·lustrats pel seu germà Albert Tarrés, també poeta.

Parlem amb Irene Tarrés per les ruïnes de la vella Vallcarca del records quan vivia al barri del Carmel i va escriure I si ens enfonsem?, que s'inspirava en l'ensorrament del Carmel i que fa deu anys va guanyar el premi Amadeu Oller. Quatre anys després obtindria el premi Joan Llacuna pel poemari Murs de Tlacalt, també ambientat a Nicaragua. El viatge ha estat una constant a la seva obra i precisament Treta de terra sorgeix d'un viatge que va fer amb el seu germà a Menorca: “L'experiència es va sedimentar en forma de paraula i de dibuixos. Vam trobar una forma de diàleg amb l'Albert, que hem mantingut una relació artística des de la infantesa. Més que un il·lustrar a l'altre, els poemes i els dibuixos s'acompanyen. El llibre és una recerca dels paisatges interiors i també del llenguatge per parlar d'una identitat.” En un dels poemes, sobre els moments de no-ser, Irene reconeix la influència de Virginia Woolf. Estableix una distinció entre els moments que es recorden de la vida, els que l'han impactada, i els que oblidem i mai entren a l'àlbum de fotografies, però que també formen part de nosaltres. També volia introduir la natura. “L'escriptura té a veure amb el moviment. Martí i Pol deia que Menorca és un present que s'allarga dins la memòria. El poema era una manera de tornar al buit que queda després de l'experiència viscuda. El silenci també és ple de llenguatge sobre allò que has deixat de ser. Les pedres que hi havia a Menorca estaven carregades de temps.”

La incursió en el món del teatre ha estat tangencial després d'assistir a l'obrador de la Sala Beckett, amb professors com Marc Rosich, Carles Batlle i Jordi Galceran: “Em va estimular trobar tècniques per posar-me en veus de personatges i sortir del jo líric de la poesia. Les imatges de la misèria de la gent que vivia a l'abocador de Chureca em van impressionar també per un quadre que va pintar la meva mare.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.