Cultura

El gresol irreductible

LA REMOR DEL VENT

El llorer destraleja a l'alba, el lledoner sembla una mica marcit, però a l'hora del plugim, en el silenci moradenc de l'aiguaneix, s'hi rescabala i desafia els esquitxells nadons de la llum; la tornada sangonosa dels picarols del magraner enxampen la clepsa de la figuera sense fruit. El sol, a hores d'ara, encara no té clar si ha d'estendre ja plom d'estiu i s'afua dropo sobre tentines de guaix. La nitidesa, oasi que esguardem, gresol irreductible del coratge. Flairança de Kifi a la ginesta, dolços els dits del llessamí en pessigar el torb esquerp i malmenar les corrandes del vespre. Les petites odissees que el migjorn empeny estanyen sempre els aljubs que la nit s'entesta en descloure.

A la porta de la residència dels vells el conductor d'una ambulància espera. Darrere els vidres se n'enclasta el parany de la vida. Ella pateix sota la xardor mentre corrinya i s'allibera de la frisança. Sap del cert que algunes persones no s'haurien d'atansar mai al nostre orbe, perquè són una xacra, un flagell, en arrasar-nos el cor ens assageten, són la maledicció en girar el cantó i ho espatllen tot. La perversitat humana no té límits, fa tots els possibles per impedir que els somiatruites puguen guanyar-se les garrofes amb els seus atributs intel·lectuals, allò que hom anomena do. És així com alguns subjectes esdevenen “corleons” de la cultura.

Una gitana, gran, amb el braç embenat i un carret de nen buit, fa de pidolaire a l'entrada d'un supermercat: “Bonica, alguna cosa, llet, galetes per al xiquet”. La nostra consciència se l'escolta i vol dibuixar-li un somriure, potser només malda per engalipar-nos, però tant s'hi val, darrere d'uns ulls sempre percebem el glatir d'una sang amarada d'aflicció. Un home arrossega una maleta, un altre que pensa a encetar viaranys novells i cobeja diversos i dissemblants indrets; també hi ha qui no assoleix l'oblit ni la convalescència, i es dessagna de nostàlgia entre les arestes de l'heura que s'apressa a grimpar entre un corriol de formigues.

L'enyor ens assassina d'una rauxa, fins i tot l'aigua fa gust de fang, però nosaltres reballem la tristesa al calaix dels successos dolents, i de colp calent ens enlairem amb els teuladins per no ofegar-nos al bell mig de la matinada. Ens cal assossegar l'Infant que ens sanglota al dedins, restablir-nos amb cada bri de claredat, aprendre a perdonar-nos quan ens enteranyinem en la nostra pròpia enviscada.

12 maig 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.