Cultura

la crònica

Nit de Bertrana

La gràcia de la Nit dels Bertrana és que, un cop l'any, permet trobar, o retrobar, personatges de la cultura i la societat gironina i altres amics, coneguts, saludats, exsaludats i no saludats, amb l'objectiu d'intercanviar, d'una manera distesa, impressions, comentaris o xafarderies sobre l'actualitat, per ampliar, també, la nòmina de coneixences i trobar a faltar, o no, els absents. L'organització de l'acte ha sabut trobar el punt just de confortabilitat en un sopar frugal a peu dret que fomenta la circulació del personal, defuig l'encotillament dels àpats entaulats amb regust de casori, permet l'entrada i retirada discreta de les rotllanes de tertúlia i fa més desapercebuda l'estada a aquells que tenen poca conversa o es dediquen més a observar, escoltar i a anar espigolant de safata en safata.

En aquest apartat, els Bertrana han generat un ambient tan agradable que l'assistent ho acaba considerant, legítimament, el premi més important de la Nit, merescut com cap altre per haver aguantat, un any més, la cerimònia de lliurament: aquí la cosa grinyola des de sempre i, temporada rere temporada, creix la sensació que és un mal tràngol que s'ha de passar per cortesia i disciplina social. Una posada en escena, com la de dijous passat, que ensopega amb uns presentadors més disposats a entorpir que a alleugerir l'acte, amb intervencions desafortunades i errades de guió clamoroses, com ara acomiadar el novel·lista guanyador sense haver-li lliurat el premi, obligant el guardonat mateix a acostar-se al micròfon per dir, educadament, «em sembla que falta un petit detall».

Tota cerimònia organitzada per aquests verals ha de suportar uns peatges intocables en forma d'oratòria institucional reiterativa (no podrien coordinar-se per evitar confluir en els mateixos tòpics un rere l'altre?), que –amb l'excepció d'un inefable conseller Nadal que ens transporta als enyorats temps on un polític era algú que sabia fer discursos sense papers– condemnen l'auditori a empassar-se la peroració d'uns prohoms que no només no saben parlar sense llegir, sinó que amb prou feines saben llegir. Uns imponderables als quals cal sumar una escenografia que obliga premiats i premiadors a llargues travessies de l'escenari (convertint alguns passejos sobre talons d'agulla infinits en exercicis de funambulisme), errades tècniques imperdonables en l'entrada del suport videogràfic i sonor, i la poca seriositat d'algun membre del jurat que porta el seu posat pagesívol a extrems grotescos que l'acosten més a la bertranada que a una vetllada de la categoria dels Bertrana. La sort és que la part bona de la Nit arriba a continuació, fent-se esperar, després d'interminables regirades a la butaca, badalls dissimulats i aplaudiments mecànics, la qual cosa, malgrat tot, et permet abandonar l'auditori, passada la mitja nit, amb un bon gust de boca i amb ganes de tornar-hi l'any vinent, ep, si és que t'hi continuen convidant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.