Imatges mutilades i reinterpretades
Una escultura de fusta del segle XVII d'un Sant Màrtir amb la cara i algunes extremitats destrossades convida l'espectador a entrar a Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes, la nova exposició de CaixaForum comissariada pel jove Carlos Martín. Aquest inici suggeridor i pertorbador de la segona mostra, en el marc del programa Comisart, obre un recorregut que requereix els cinc sentits per reflexionar sobre la destrucció i el reaprofitament de la imatge. Diverses peces visuals del fons del Macba i de la Fundació La Caixa articulen un diàleg sobre el terme d'iconoclàstia, que, segons el comissari, “té una història tan antiga com l'art, ja que és una representació del sentiment antagònic cap a alguna cosa”.
Són moltes les obres d'art que han estat destruïdes al llarg de la història. I no només per agressions, ja que artistes moderns han tractat la desmitificació de la imatge per a la creació. El concepte d'iconoclàstia, a més, s'ha vist reforçat en molts esdeveniments recents: amb la destrucció del patrimoni a càrrec d'Estat Islàmic o pel tractament paròdic en casos com ara el de Charlie Hebdo, com remarca el comissari. “Tots aquests fets parlen d'una mateixa cosa; de la imatge com a conflicte”, hi afegeix.
L'exposició juga amb la contraposició del martiri, que té lloc en una primera sala on queda denotat el patiment de les imatges amb peces com ara Archivo F.X., de Pedro G. Romero, en què s'inspecciona la iconoclàstia política antisacramental a l'Estat espanyol entre el 1845 i 1945; la paròdia, que es pot veure en la següent part del recorregut amb Seven Up/Dior, de Rogelio López Cuenca, en què, segons el comissari, hi ha una “banalització i una conversió dels símbols religiosos”, i, per últim, l'absència, l'element més representatiu del recorregut, amagat a cada racó.
A més, les obres d'artistes com ara Sherrie Levine, Rodney Graham, Equipo Crónica o Pere Portabella també introdueixen explícitament altres figures del camp artístic: Duchamp, Donald Judd, Freud, Picasso, García Lorca,... Com indica Carlos Martín, “peces enfilades unes amb les altres”, que acaben creant un itinerari carregat de metàfores i paradoxes.