Vinyet Panyella

La poesia és igual que la vida i aquest llibre està fet els últims anys. L'he acabat relativament ràpid, en tres anys, quan sempre he estat una poeta lenta i m'ha agradat avançar al pas de les vivències i del temps. Els poemaris normalment es configuren sols i jo treballo en suites poètiques. De vegades les publico soltes, com una que sortirà aviat dedicada a l'escultora Camille Claudel, una figura que em fascina per la seva obra i circumstàncies [va ser l'amant de Rodin i va acabar internada en un sanatori].

No, es va configurant. L'escriptura et marca el final, quan ja veus que no tens res més a dir.

Són tres suites. La grua del Liceu ofereix una visió del paisatge urbà, que és un tema relativament poc freqüent en la meva poesia. Hi ha escenaris que s'hi poden reconèixer, com el bar Horiginal o el Cafè de l'Òpera i el mateix Teatre del Liceu... i aquest paisatge remet al paisatge interior. No sóc ràpida ni ocasional i la lentitud és proporcional a la contundència.

El trobes dur? No. La vida està configurada per una osmosi entre la duresa i la tendresa, i la meva poesia sempre està entre aquests dos pols. Jo sóc dues.

És la dedicada a Baltasar Porcel i la vaig escriure íntegrament la nit de la seva mort. Que jo sigui lenta no vol dir que alguna vegada no m'hagi sortit un escrit d'una sola tirada i després no hagi hagut de tocar ni una coma. La poesia és un dictat interior que de vegades demana revisió i de vegades no l'admet. Per a mi, la mort del Porcel va ser un impacte molt fort perquè teníem una molt bona amistat i una admiració mútua. El trobo a faltar.

La tercera és Sang presa, que tant pot voler dir estancada com empresonada o robada. Tres significats que el lector ha d'anar decidint. És un llibre molt vital, amb els meus tres pilars de fons: Joan Vinyoli, Rosa Leveroni i Rainer Maria Rilke. És una pulsió vital que es clou amb l'últim vers: “Conjurats els temors / s'alça la veu que mormola / tots els viaranys del desig, / la paraula encalmada pel vers, / el cant i el tornaveu, / sang que il·lumina la llarga travessa del cos / i el triomf, a la fi, del poema”. Aquesta cloenda culmina tota la dicció poètica d'aquesta suite, amb tonalitats i registres diferents: tendresa, solitud, la pròpia mort, l'esclat silenciós de la vitalitat, la força de la poesia.

Com deia Foix, la vida és una successió d'instants. I la quotidianitat ens nodreix de circumstàncies multidimensionals. Jo estic treballant en tasques de gestió cultural, ara com a directora dels museus de Sitges, en altres etapes, com a directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però sempre hi ha latent la pulsió poètica, que és el que em configura. Es visualitza més la directiva, però la pulsió és permanent. És una retroalimentació: tot és u. Quan ets davant la llibreta, sola, i et trobes amb tu mateixa, tot és un aiguabarreig. A mi m'agrada viure-ho així.

L'etapa més tòpicament dura de la meva vida, a causa d'un càncer que he pogut superar i que és un marcador vital, literàriament no ha fet eclosió. Hi ha un poema, a Paul Klee, fet en el moment que sé que estic malalta i que s'iniciarà un procés per recuperar la salut. Després d'això, no hi ha res més. Crec que ho he destil·lat, molt de mica en mica i subterràniament, en l'obra poètica. En qualsevol cas, l'explotació de les circumstàncies d'una malaltia o d'una crisi personal literàriament no tenen cap valor, malgrat el pòsit d'experiència que et pugui oferir. Tot el que podria dir d'un càncer, ho dic en aquest poema dedicat a Klee, però això no vull que es converteixi en el centre de la meva obra. Em produeix rebuig anar a l'expressió epidèrmica i primària del sentiment. La poesia és molt més que les circumstàncies que et poden afectar.

Això és imperdonable, però el valor literari del que escric no passa per l'anècdota.