Primaveres i taronges

Enguany se'n compleixen exactament cinquanta des de la publicació de Nosaltres, els valencians. Joan Fuster, a imitació de Jaume Vicens Vives i el seu Notícia de Catalunya, va voler interpretar el cas valencià. Un cas que suscitava en aquells moments les mateixes curiositats, els mateixos prejudicis i una mica menys d'incomoditats que ara mateix entre catalans. Fuster va decidir explicar-lo, a la seva solvent manera, i facilitar-ne un resum històric, econòmic i polític, i un cert manual de batalla que pogués servir al nord i al sud de la Sénia. Les tesis de Fuster són ben conegudes. Els valencians –deia, resumint amb tots els riscos simplificadors que l'intent comporta– havien estat alguna cosa mentre van ser valencians; és a dir, “catalans”. En l'etapa fundacional i primera del Regne. I que a partir del segle XVI s'havien deixat anar pel pendent de la sucursalització. Una llarga etapa de nits i subordinacions. Fuster clamava contra aquest estat de dependències i letargia. I proposava l'exemple de Ramon Muntaner –la unitat de la mata de jonc entre tots els territoris catalans– com el millor antídot per sortir-ne.

Aquesta anàlisi, no cal dir-ho, va alçar una gran polseguera. Encara més intensa a mesura que va aconseguir fer forat en els àmbits més espavilats i menys resignats de la societat valenciana. Enfront de les revisions que la pretenien aigualir, ell mateix en defensava, trenta anys més tard, la vigència. No és aquest un paper, en tan poc espai i condicions, que aspiri a corregir-ne els aspectes més desfasats. Aquells que poden haver quedat desbordats per una realitat tan aspra ara com llavors. En tot cas, si alguna cosa no va aconseguir Nosaltres, els valencians –potser ni tan sols hi aspirava– era a resoldre sol tot el problema. Si és que es vol veure com a tal. Cinquanta anys més tard, els valencians poden semblar, vistos des de fora, la mateixa sucursal. Un apèndix, però, molest, perquè no s'hi resigna. Encara hi ha centenars de milers de valencians –que es miren el revulsiu fusterià des de l'adhesió o la discrepància– que voldrien un país més lliure i digne. I encara els catalans no acaben d'entendre què passa en unes terres on, malgrat tantes absoltes i tantes majories absolutes espanyolistes, la llengua “dels avis” es manté encara en la boca dels néts. Amb tot el que això implica.

Des de l'escepticisme, la incomoditat o la curiositat, encara també molts catalans es pregunten què poden fer, no només per “millorar relacions” o per construir corredors ferroviaris, sinó per refer els lligams que la història va fer i quasi ha desfet. Aquests catalans es miren ara amb una certa esperança el brot que els mateixos protagonistes han definit com la “primavera valenciana”. Haurien de contenir eufòries. Les primaveres, com les indignacions, apareixen i desapareixen. Més enllà de les protestes estudiantils, però, al País Valencià –que encara és país per als qui reivindiquen dignitats i llibertats– hi ha un moviment que comença a prendre cos. És cert que el Partit Popular hi ha governat de manera hegemònica durant gairebé vint anys. És cert també que els valencians van confirmar aquesta majoria en les darreres eleccions a Corts, quan el PP ja s'havia situat en l'ull de l'huracà de totes les corrupcions possibles i quan el seu model polític i econòmic havia començat a rebentar per les costures. Però tot plegat s'ha agreujat molt. El govern valencià és ara com ara una empresa en fallida tècnica. Una institució política insolvent. Tots els grans projectes que va impulsar el PP han quedat en evidència: des de Terra Mítica fins a la Ciudad de la Luz d'Alacant –l'estudi de cinema “més modern” d'Europa–, des de l'aeroport de Castelló fins al circuit efímer de Fórmula 1 del Grau de València. El PP, a més, ha devastat el sistema financer autòcton. No ha deixat dempeus cap entitat de totes les que formaven un entramat potent i sòlid: Bancaixa, Caja de Ahorros del Mediterráneo o el Banc de València. La València de l'“Eix del Progrés” –que havia de formar amb Mallorca i Madrid– és ara líder en retrocés econòmic. El govern de Francisco Camps va aguantar les aparences fins que va guanyar les darreres eleccions, però ara –destituït el mateix Camps des de Madrid per fer front a les seves implicacions en el cas Gürtel–, el seu substitut, Alberto Fabra, ha hagut de fer front a la realitat i ha vist com el deute públic de la Generalitat ha caigut a l'alçada del grec i el portuguès.

Tornarien a votar els valencians majoritàriament el PP? És possible. Però potser no. Per primera vegada en dues dècades, el dubte ara és raonable. I la reacció només és epidèrmica i contestatària perquè el gran partit de l'oposició –el PSOE– va renunciar fa anys –víctima de les pròpies incapacitats– a considerar-se alternativa de govern. La primavera de València podria acabar abans que no arribi l'estiu. Però hi ha un moviment més de fons que persistirà i augmentarà. Cap societat és del tot autocorrosiva. El Partit Popular valencià ha començat a perdre confiances fins i tot entre els empresaris. Com que no hi ha una alternativa majoritària, és difícil preveure què passarà al País Valencià. Però des de Catalunya cal mirar-se amb atenció el fenomen polític lligat amb el nom de Compromís o el fenomen cívic que és Escola Valenciana. El País Valencià no es correspon amb els tòpics que sempre l'han definit. Fins i tot les taronges s'esvaeixen. Potser no és allò que Joan Fuster hi va voler veure. Però tampoc no és el paradís de la dreta més buida i espanyolista.