Una peixatera mitològica

Helena de Troia, la gran meretriu, la puta, Helena la barjaula, la marfanta, la bardaixa, Helena la gran meuca, Helena, la bagassa més gran de la mitologia, és actualment una lúcida desferra humana xopada en alcohol i amb maneres de peixatera que ja no té res a perdre i que, per defensar-se i reclamar l'oblit, posa la mitologia potes enlaire gràcies a la paraula que li concedeix Miguel del Arco, que ha espigolat hàbilment un munt de textos –des de Gòrgies de Leontins, font original de la idea, passant per Homer i Eurípides, i fins i tot Quevedo i la seva pols enamorada– i que vehicula poderosament a escena l'actriu Carmen Machi en el monòleg Juicio a una zorra. Perquè l'operació és aquesta, dur Helena de Troia als nostres dies i que, a més de defensar-se, sense oblidar-se de clavar de passada alguna fuetada al respectable com qui no vol la cosa, deixi clar, amb més raó que una santa, que el motiu de les guerres és sempre el mateix: la cobdícia. I que, en el seu cas, ella va ser utilitzada com a excusa pels grecs, acabdillats per Agamèmnon –un “capullo”, segons l'exbella Helena–, per arremetre contra la Troia de Paris, el seu amor. Perquè la seva gran culpa va ser “prendre una decisió, la de seguir l'home del qual estava enamorada”.

La defensa d'Helena consisteix en el fet que expliqui la seva versió de la peripècia vital pròpia, per arribar a la conclusió que cal sempre posar en suspens allò que diu la història, en funció de qui l'ha escrit. Helena, filla de Leda i Zeus, a qui dirigeix durant la funció unes invectives que fan feredat, va viure turmentada per la seva llegendària bellesa, a causa de la qual va ser segrestada i violada per Teseu als nou anys i, després d'un any de recerca, va ser rescatada, però havia quedat embarassada i va parir Ifigènia, que Agamèmnon va sacrificar als déus per tal que la batalla li fos propícia; amb catorze anys va ser obligada a casar-se amb Menelau –“Fins i tot el nom és ximple”, diu–, que l'agredia sexualment, fins que va arribar Paris a Esparta, i van fugir plegats; així, van donar a Agamèmnon l'excusa perfecta per envair Troia. En el transcurs de l'explicació, també són desmitificats Ulisses i Aquil·les. Arriba la guerra, i amb ella, la fuetada: “Calia devastar una ciutat sencera i anihilar tota la seva població per trobar-me –diu Helena– un noble i humanitari passatemps que no s'ha perdut amb el pas dels segles.” Helena se sotmet a judici, al del públic, malgrat que no té gaires esperances, per la tendència de la massa humana “a comportar-se com un sol idiota”. Ho fa amb una defensa apassionada de la seva decisió, deixant al descobert la hipocresia i egolatria dels governants, i el poc seny dels déus, superats per les seves passions i rendits als seus capricis. I mentrestant, beu, beu molt, moltíssim; ingereix vi contínuament, barrejat amb un beuratge que li reporta una mena de letargia que la fa insensible, i etziba: “Adoro aquesta letargia insensible: el signe del vostre temps.”

Machi defensa el paper amb suficiència i molt vigor; l'aspecte físic i el seu registre característic juguen a favor del personatge i justifiquen la introducció, en un text que a vegades és d'una alta volada literària, com correspon a les fonts, d'algunes atzagaiades pròpies d'El Club de la Comedia –“Troya rima con polla”–. Juga amb els contrastos, fent diversos moments de crescendo al llarg de la peça, que trenca, ja sigui amb humor o fent un sobtat punt i a part, de manera que produeix un cert vertigen i, de tant repetir-ho, acaba perdent força. En contra de tot plegat, el volum de l'amplificació de la veu, que estripava expressament, arribava a saturar i es feia desagradable com l'ungla que passa pel vidre.

El text i l'actriu –que provoca refús i adhesions en la mateixa proporció– són molt potents, i no és estrany que sigui un èxit. El públic va acabar dempeus, rendit.