Art i foc a la Pedrera
Una exposició de 150 peces proclama la sensualitat i el lirisme de l'obra de Josep Llorens Artigas, el ceramista preferit de Miró i el gran renovador d'aquest art
de col·leccions públiques
i, sobretot, privades, han cedit les obres
L'any 1918, Josep Llorens Artigas i Joan Miró es van veure les cares per primer cop en l'acabada de fundar Agrupació Courbet de Barcelona. Eren dos joves de 26 i 25 anys amb molta febre artística, idees creatives fresques i arrauxades i un llarg recorregut avantguardista per fer. Van connectar de seguida, es van fer amics, bons amics, i van quedar que col·laborarien algun dia.
Vint-i-cinc anys després, va ser Miró el que va activar el vell compromís, corprès per l'exposició que Artigas va presentar a la llibreria Argos. Els dos genis, madurs i bregats, van erigir junts deu gerros i algunes plaques de gres que van lluir a la Pierre Matisse Gallery de Nova York. I a partir de llavors, i fins al final de les seves vides, van ser carn i ungla en els prop de 500 projectes que van fer a quatre mans. Això sí, no es van conformar amb la suma dels seus talents. Van fondre'ls “sense fer concessions l'un a l'altre”. “Era impossible saber on acabava el pintor i on començava el ceramista”, va escriure, feliç, Artigas.
Tot i ser tan fonamental en la seva trajectòria, Artigas va ser molt més que el ceramista preferit de Miró, aquelles etiquetes que tan bé i mal fan alhora als artistes que, com ell mateix, tenen “la saviesa de saber quedar en segon terme”. Artigas va ser Artigas. I això és el que reivindica amb potència l'exposició L'home del foc, a la Pedrera de Catalunya Caixa, exactament 30 anys després de la gran antològica que li va organitzar el Palau de la Virreina. Una constel·lació de 150 ceràmiques procedents de mig centenar de col·leccions públiques i, sobretot, privades ressegueix de principi a fi la carrera d'Artigas, des de final dels anys vint fins a principi dels setanta, quan la malaltia va començar a acarnissar-se sobre el seu cos (va morir el 1980).
El passeig per les peces, original i impactant, té un embolcall increïblement seductor gràcies al disseny que ha gestat l'artista Frederic Amat. Un muntatge fet “des de l'admiració i l'estima” d'un creador que se sap deutor d'Artigas i que defuig la solemnitat artificiosa dels pedestals i els reflexos traïdors de les vitrines.
Amat ha encomanat la seva escenografia a l'esperit de la pròpia arquitectura gaudiniana de la Pedrera i, amb materials humils, ha donat tot el protagonisme a la sensualitat i al lirisme de les obres d'Artigas. El visitant accedeix a l'exposició per una cortina blanca en què es projecta el fum de la xemeneia del forn del ceramista, una imatge suggestiva i evocadora que conté tot el romanticisme de la mise en scène ideada amb honestedat per Amat.
Miró, Dufy
Evidentment que Miró és present en la selecció de les peces, però en una justa mesura per no eclipsar-lo (hi ha una vintena de ceràmiques) i, si no compartit, cedint part del protagonisme a un altre pintor de primera categoria que va treballar amb Artigas, el “bruixot” Raoul Dufy, “eternament jove”, com l'anomenava. Artigas va col·laborar amb Dufy en veure que Picasso li anava donant allargues (de fet, el va deixar plantat en més d'una ocasió; “que ell és Picasso? Doncs jo sóc Artigas!”). Qualsevol cosa podia passar en aquell París embogit que, des de l'any 1919, Artigas visitava any rere any, fins que el 1922 va decidir instal·lar-s'hi de manera més estable.
A la ciutat de la llum, va començar a fer els primers grans passos, tot compenetrant-se amb els pintors amatents a les novetats, i també com a intel·lectual (a París va publicar el seu primer estudi sobre la ceràmica egípcia). Les seves cartes a familiars, desplegades amb delicadesa a la Pedrera, demostren la il·lusió d'un artista que ha trobat el seu camí, però alhora també la seva desesperació per les penúries econòmiques. Els dies es passaven amb un àpat, i encara gràcies.
Passeig cromàtic
El recorregut expositiu no és cronològic, és cromàtic, una subtilesa que encaixa amb el temperament d'un artista que perseguia “expressar l'alegria de viure i l'admiració per la naturalesa”. Els seus colors, sobris, lluminosos i de gran fondària, són fills de la seva fascinació per la tradició de la ceràmica oriental i, amb un fervor desbocat, pels artesans de la
dinastia Song.
Ell mateix va dissenyar els seus forns (al llarg de la seva vida, una desena) on poder coure les peces a alta temperatura, a partir de 1.200 ºC, tot un desafiament als forns mediterranis de baixa temperatura (que només feia servir per obtenir els vius colors mironians). Cuita lentament al foc de llenya i de formes “velles com la humanitat”, la ceràmica d'Artigas marca l'inici d'una nova era: va suprimir la decoració figurativa i es va lliurar en cos i ànima, més en ànima, a l'elaboració d'esmalts propis. Artigas apuntava, meticulós i ordenat com era, la fórmula de la composició de cada nou esmalt que descobria en la seva lluita diària amb el foc. “Mai va repetir-ne cap. Per ell, cada peça era una obra d'art única”, exclama el seu fill i fidel deixeble, Joan Gardy Artigas.
Cada peça de la mostra, incloses les que va crear amb Miró i Dufy (i també se n'haurien pogut exhibir de Francesc Domingo, Xavier Nogués, Eudald Serra, Georges Braque i tants altres), és, doncs, una rebel·lió contra l'art mediocre, mal executat, rutinari i pobre, és a dir, contra tot allò que creia que “assassinava” l'emoció. Cada peça és única, però cap peça du títol. Només una, Clar de lluna, que ell mateix considerava la seva obra mestra i que va ser la primera ceràmica que va vendre a la seva ciutat, el 1934, per subscripció popular, i actualment als fons del Museu de Ceràmica de Barcelona. Dos anys abans n'havia venut una al Metropolitan de Nova York.
Artigas era un home extravertit, ben diferent del seu amic Miró, introvertit radical. Només cal veure'l, amb barret de copa i bigoti postís, en el paper que va interpretar a L'Âge d'or, de Luis Buñuel i Salvador Dalí. En el guió, el pintor empordanès li havia redactat un discurs, pel gust del ceramista, massa picant i obscè. Artigas va improvisar una proclama encesa, surrealista per descomptat, de l'art de la ceràmica. Quatre minuts magnètics que la Pedrera projecta a mig recorregut.
Artigas. L'home del foc.
catalunya caixa.
fins al 2 de setembre.