Gossos: moderns però malalts

Fa milers d'anys que acompanyen l'home en la seva ocupació del planeta. Es calcula que ja eren amb els primers humans quan aquests van començar a vestir-se i hi ha evidències de cohabitació entre les dues espècies quan es va inventar la roda i l'escriptura. Per tant, com que els gossos han assistit a les incomptables guerres i descobertes posteriors, es podria pensar que són una espècie històrica, però no és ben bé així. En el nostre afany per transformar el planeta, també hem modificat els que, se suposa, són els millors amics de la nostra espècie. Un estudi acaba de demostrar que els gossos moderns són genèticament diferents dels seus antecessors: la majoria de races actuals tenen l'origen al segle XIX. A més, moltes tenen associades diferents malalties per culpa de l'excessiva endogàmia.

Fins ara hi havia catorze races de gos que, per les diferències genètiques amb les races modernes, eren considerades com a úniques restes dels seus ancestres canins. Un estudi ha descobert ara que aquesta disparitat de l'ADN és fruit únicament del seu aïllament geogràfic. El treball, en què ha participat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), ha analitzat els genomes de 1.375 gossos (Canis lupus familiaris) de 35 races diferents i també el de 19 llops (Canis lupus), i ha comparat la informació obtinguda amb la distribució espacial i temporal dels fòssils canins més antics descoberts a tot el món.

Els resultats indiquen que cap de les anomenades races antigues (com el shar-pei xinès, el llebrer afganès i l'Akita japonès) procedeix de zones on s'hagin trobat restes d'assentaments amb presència de gossos. “De fet, en alguns casos tampoc no hi havia llops que es poguessin domesticar, així que la diferència genètica entre les races antigues i les modernes es deu al seu major aïllament geogràfic. No són races antigues, sinó aïllades”, explica l'investigador de l'Estació Biològica de Doñana Carles Vilà.

Aquest aranès especialista en genètica per a la conservació va publicar el 1997 un treball en què suggeria, emparant-se en els estudis genètics que permetia la tecnologia de l'època, que la domesticació del llop gris va tenir lloc fa uns cent mil anys. Les restes òssies trobades, però, només apunten a un màxim de 15.000 anys enrere. “Ara hi ha altres estudis genètics que parlen de 40.000 anys i arqueòlegs que diuen que han trobat gossos de 30.000 anys d'antiguitat, però és gairebé impossible saber quin va ser el primer llop que va tenir un fill gos”, raona.

Curiosament, des que el genoma dels gossos ha estat completament seqüenciat, els científics han constatat que, amb la informació actual, no hi ha cap argument per defensar que un husky o un pastor alemany estigui més a prop del llop que un Chihuahua.

“Hi ha una desconnexió genètica entre els veritables ancestres canins i les races actuals. Tots els gossos han experimentat una quantitat tan gran d'encreuaments que ja no som capaços de trobar el camí de tornada cap als seus orígens i, probablement, el seu comportament i el seu aspecte actual resultarien estranys per als avantpassats humans que van viure fa només uns segles”, explica.

Vilà certifica que la gran majoria de les races actuals tenen l'origen a Europa durant el segle XIX. “És cert que a les piràmides hi ha representacions de gossos que semblen llebrers, però segurament no tindrien gaire a veure amb els actuals. Va ser a finals del segle XIX i principi del XX quan es van començar a crear els llibres de registres de races”, afirma l'investigador català. El procés va ser senzill: es van començar a emparentar exemplars amb característiques similars (un pelatge blanc amb taques negres, l'habilitat per a la caça, un olfacte desenvolupat, una mida molt petita o un caràcter molt dòcil) per assegurar que la descendència les conservés. “Això ha estat un èxit a nivell social, però per als gossos ha estat un desastre. Algunes races provenen només de deu o dotze exemplars i s'està imposant una selecció tan forta que al final estan tots emparentats i estem accelerant l'aparició de malalties i problemes genètics. Per això gairebé tots els dàlmates són sords, o els mastins tenen problemes als malucs, o altres races tenen facilitats per desenvolupar tumors o tenir atacs d'epilèpsia.” Els milers d'anys de selecció de races amb encreuaments entre familiars, combinat amb el fet que s'hagi seqüenciat el genoma del gos, han fet que aquesta espècie sigui ara un model per a la investigació biomèdica per mirar de determinar les bases genètiques de diferents malalties. “De fet, fa uns anys ja es parlava d'unes quatre-centes malalties diferents”, apunta Vilà, que ho té clar: “Jo no tinc gos, però si en tingués un preferiria un de petaner, ben barrejat, que tindrà menys possibilitats d'estar malalt. Els de pura raça són més cars i molt més delicats.”