El «salvament» de la casa de la Punxa
El Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics va salvar un edifici emblemàtic de Rafael Masó en comprar i convertir en la seva seu la casa de la Punxa de Girona
«És, sens dubte, una de les més expressives i valuoses obres del patrimoni arquitectònic de Girona.» Així es recull en l'informe que havia de donar suport a la declaració de la casa de la Punxa, situada a la carretera de Santa Eugènia, com a monument historicoartístic. I el valor inqüestionable d'aquest edifici emblemàtic de Rafael Masó va ser el que va portar el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona a decidir, el 31 de gener de 1979, la seva compra per convertir-lo en la seva seu després de tres anys de rehabilitació.
L'operació es va formalitzar el març de 1979, amb el rerefons d'un fosc episodi ocorregut sis anys abans: la demolició, la matinada del 27 d'agost de 1973, de cinc xalets de la coneguda com a urbanització Teixidor o xalets Masó, a tocar de la Punxa.
Des de l'any 1971 aquests cinc xalets estaven afectats per l'inici d'un expedient per ser declarats monument historicoartístic, un procés que coneixien tant els seus propietaris com l'Ajuntament. Malgrat això, aquella matinada d'estiu de 1973 van ser demolits amb l'objectiu de poder edificar en el solar.
La sorpresa, acompanyada d'indignació, va ser evident entre determinats col·lectius, entre les quals es trobava el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, que va reclamar que es compensés el mal originat declarant el solar zona pública. Tres dies després el Col·legi d'Arquitectes feia la mateixa petició i a més feia un pas més en denunciar la possible responsabilitat de l'arquitecte municipal i la negligència dels tècnics, mentre apuntava la possibilitat de sotmetre els arquitectes implicats al Tribunal de Depuració Professional.
Fins dies després l'Ajuntament no va dir que demanaria responsabilitats per aquell enderroc sense permís. Però el Col·legi d'Aparelladors no es va donar per satisfet i va acabar presentant una querella contra els responsables de la demolició, resultat de la qual el 1974 l'Audiència de Girona va processar un constructor i un agent de la propietat immobiliària. Uns mesos més tard, però, l'expedient va ser sobresegut.
Actuació fosca
Malgrat aquesta decisió, el Col·legi d'Aparelladors no es va oblidar del tema i l'any 1977 encara va impugnar el projecte per construir edificis al solar on hi havia hagut els xalets, i denunciava que l'actuació de l'Ajuntament «no havia estat mai clara ni transparent», tal i com recull Narcís-Jordi Aragó en el document La casa de la Punxa, una seu amb història.
Mentre, el col·legi va començar a manifestar la seva preocupació per l'estat de la casa de la Punxa, situada a la mateixa zona. El president del col·legi, Joan Maria Gelada, va enviar una carta a l'alcalde, Ignasi de Ribot, on reclamava una actuació immediata i eficaç per conservar l'edifici. Finalment, i davant la falta d'actuació, el col·legi va optar finalment per comprar l'edifici, operació que es va formalitzar el març de 1979, tal i com va publicar en aquell moment aquest diari. En la nota oficial que es va fer pública el col·legi assegurava que amb la compra «ha volgut donar una mostra clara que la seva defensa del patrimoni cultural no queda només en denúncies, sinó que es manifesta en fets concrets».
El projecte de restauració i reforma va anar a càrrec dels arquitectes Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santi Vives, amb la col·laboració de Narcís Comadira. L'objectiu era no restaurar l'edifici «de forma arqueològica, sinó reestructurar-lo potenciant els seus millors elements». Les obres van començar el 1979 i van durar tres anys, amb la idea de fons de conservar la imatge exterior i adequar als nous usos previstos l'interior d'un edifici que havia estat pensat com a magatzem i casa de lloguer. Tot i que es va intentar mantenir l'estat original de l'edifici, també és cert que en alguns casos la restauració va obligar a fer algunes modificacions.
«La globalització fa perdre l'arquitectura característica»
Què representa la casa de la Punxa per al col·legi?
–«Molt, i més ara que tota l'obra de Rafael Masó s'ha revalorat en motiu de l'any Masó que va acabar el 2007. Que es recuperin edificis és molt important, ja que les ciutats tenen referents històrics i arquitectònics evidents.»
–O sigui que l'aposta de fa 30 anys va ser l'encertada.
–«Després de tots aquests anys l'edifici continua sent útil i funcional. Ara es diu que és millor enderrocar els edificis i fer-los de nou perquè rehabilitar és més car, però això no és veritat. En una crisi com l'actual hem d'obrir els ulls per veure que rehabilitar és important, rendible, interessant i més sostenible.»
–Però potser és que es prefereixen les prestacions d'un edifici nou.
–«Rehabilitar no vol dir perdre prestacions ni comoditats, perquè aquí nosaltres ens hem adaptat als nous temps. També és veritat que per rehabilitar cal conèixer on s'està intervenint, conèixer l'obra, i ara falta especialització. Per rehabilitar un edifici de Masó s'ha de conèixer la seva obra, o no es pot fer.»
–Un edifici com el de la Punxa és un element d'identitat?
–«Totes les ciutats en tenen i això permet identificar-les, tenen una arquitectura característica, però amb la globalització s'ha perdut. La Punxa ens ha donat arguments per defensar la rehabilitació, perquè ha funcionat.»
–Com s'ha perdut l'arquitectura característica?
–«A base d'enderrocs, a les ciutats s'han perdut edificis populars que potser no tenien valor arquitectònic, però sí molta identitat.»
–El col·legi s'ha penedit alguna vegada d'haver comprat la Punxa?
–«No, mai.»
–Ni quan va caure el llamp al pinacle?
–«Va ser un accident desafortunat, més espectacular que res més. També és cert que ens va servir per canviar altres peces que no estaven prou bé.»