"En les mans perdudes" de Raquel Ricart

L'escriptora Raquel Ricart, fa uns pocs anys, ens va sorprendre amb un conte molt bonic que es titula “El Quadern d'Àngela” que és un llibre ideal per als infants, adolescents, joves i adults, i sobretot els pares i mares que vulguen millorar en el seu ofici que no s'aprén a l'escola, perquè ens explica, —emocionalment i bellament—, el procés de fer-se pare o mare, a partir d'una xiqueta adaptada d'origen xinés, que pensa que tots els infants vénen de la Xina i li agrada escriure i expressar els seus sentiments. Immediatament després, encara ens va sorprendre més encara, Raquel, amb “Les ratlles de la vida”, una novel·la crec recordar que ubicada al seu poble, Bétera (Camp de Túria, País Valencià), el poble del Vicent Partal i de la festa de l'alfàbrega, on ens conta les històries d'unes quantes generacions i de les dones i homes d'una llarga i extensa família, que em recordà una mica a “Aigua en cistella”, de Carme Miquel, o a “Orgull i prejudici” de Jane Auden, a “Una habitació pròpia” de Virginia Wolf, a “La casa de los espíritus” d'Isabel Allende, als llibres de Carmelina Sánchez-Cutillas i de moltes altres dones i homes, però de manera molt original i pròpia, perquè a partir de resos, quadres del purgatori, de sants i santes, de rosaris, etc. Els personatges de la novel·la van prenent consciència de classe, de dignitat i d'autoestima per saber orientar-se en la vida i no perdre el nord, (ni el sud, ni l'est ni l'oest) i intentar que allò que fan tinga una mica de sentit i consistència lluny dels doctrinarismes, que sovint es disfressen amb vestits nous. Ara, Raquel Ricart, ens acaba de regalar “En les mars perdudes”, de l'editorial Bromera. Segons ens conta en la portada: “fa tres anys que el pare d'Alícia va revelar un secret que li va provocar el divorci amb la mare. Des d'aquell moment, la jove de 14 anys, no havia rebut una noticia tan bona: per fi unes vacances de veritat! Una travessia per les illes gregues amb la mare, el seu germà Andreu i tots els cosins. Però uns dies abans de la partida, pateix una mala caiguda i ha de quedar-se a terra. Abatuda i amb la cama trencada, al pis de son pare troba una tauleta plena de llibres, “La Ilíada i l'Odissea”, d'Homer (o “Vaixells negres davant Troia” i “Les aventures d'Ulisses”), “Robinson Crusoe”, “L'illa del tresor”, “Un mag de Terramar”, “Alícia en el País de les Meravelles”, “Els androides somien xais elèctrics?” I alguns films com “Una estranya parella”, “Blade Runner”, etcètera i una ullera de llarga vista molt especial. Afortunadament, a pesar que fins eixe moment no havia aconseguit refet la relació que tenia amb son pare abans de divorciar-se perquè no sabia massa ni volia saber de la vida íntima del seu pare, a poc a poc, va descobrint coses noves i recuperant l'afecte tocat del pare i també de la mare… obsedida per un dol llarguíssim causat per la pèrdua del seu home. Les noves relacions, els llibres, els films, els quadres, la llarga vista i les experiències de viatges li possibilitaran una perspectiva per mirar la vida amb més llarga vista i Alícia esdevindrà la protagonista d'una aventura màgica inoblidable que canviarà la seua vida i de la gent que s'estima”.

El passat cap de setmana, la meua filla més xicoteta i jo s'endinsàrem al darrer llibre de Raquel “Les mars perdudes” i fins que no l'acabàrem no paràrem, atrapats en les històries, els viatges i en les emocions, entre la realitat i la ficció, que va trenant hàbilment al llarg de la narració i se'n recordàrem, rient-nos, de les beneiteries d'alguns bisbes que discursegen contra els homosexuals, les dones, etc, de manera, que quan després de llegir la novel·la, volíem practicar una mica d'anglés, agafí un llibre de “la vida de Jesús”, una mica per atzar i també perquè em resultava més fàcil per seguir-lo sense cercar massa al diccionari, i la meua filla em va dir burlant-se “Que vols menjar-me la bola amb eixos rotllos?”, “Vols ara menjar-me-la tu amb les mateixes històries religioses de la teua infantesa que només serveixen per a odiar els homosexuals i a les dones? Li diguí: No totes les persones cristianes són com els bisbes, però tens raó, fora vides exemplars, que després serveixen per a justificar les dèries bisbals, agafarem qualsevol altre conte encara que hagem de buscar més mots al diccionari. I és que és un llibret el de Raquel Ricart que pot servir per guarir l'homofòbia i la misogínia a l'escola, a l'hospital quan algú es trenca una cama, i qui sap si a la mateixa Església catòlica (islàmica o jueva), per compensar els “catecismes” que els donen plens de prejudicis misògins i homòfobs… que em semblen anticristians i s'ho haurien de fer mirar.

La meua filla, —per defensa pròpia, com a dona, crec que no ha entrat mai en cap església— i inclús no vol ni llegir, amb mi, un llibre sobre al vida de Jesús, no perquè li tinga al·lèrgia a Jesús que ella sap que no era dolent, però sí els té molta prevenció davant els bisbes, que són un club de mascles solters que prediquen la discriminació permanent i sistemàtica de les dones i dels homosexuals i l'odi al sexe.

En el seu món, —en la seua perspectiva, i en la meua—, no es mereixen més que un menyspreu profund i una crítica o burla constant. I ja m'excusarà Raquel, que aprofitant una mica de la novel·la d'ella, haja impartit “doctrina” preventiva, davant els insults dels bisbes contra les dones i els homosexuals... que em semblen molt més “blasfems” que la inofensiva broma del Javier Krahe de cuinar un Crist, el 1977, responent al missatge de “Prengueu i mengeu, aquest és el meu cos!”; quan prescriuen delictes greus d'evasió de capitals, de suborn, de frau, d'estafa o d'assassinat, ¿com pot ser que després de tants anys no haja prescrit una comicitat inofensiva que potser és una declaració d'amor original i de seguiment creatiu al mandat de Jesús?

L'Església (i potser la monarquia) manté l'exempció feudal de no pagar impostos pels edificis públics. Canviant una mica la frase, de G.H. Chesterton, ara hauríem de dir: “l'Església ens demana que quan hi entrem ens traguem el cap, no el barret”.