Un desfici socialista

Els socialistes catalans ens trobem cada dia a l'ull de l'huracà. Es vulgui o no, la societat catalana, els mitjans de comunicació, els opinadors ens tenen de forma permanent en el punt de mira. Estic segur que la immensa majoria dels votants, dels simpatitzants i dels dirigents del PSC no desitgem aquest protagonisme i ens estimaríem molt més disposar de la calma necessària per abordar els debats que ens són imprescindibles. Però els temps de la política no donen treva i no hi ha marge per a la serenitat que esperaríem.

Sense anar GAIRE lluny, la recent sentència del Tribunal Suprem contra un reglament de la Generalitat sobre la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament de l'etapa de tres a sis anys ha portat algú a interpel·lar-nos sobre els atacs a la unitat civil del poble de Catalunya. De la mateixa manera que fa dos anys, quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional de l'Estatut, més d'un va voler situar els socialistes catalans i les seves suposades contradiccions al centre de la polèmica.

És indubtable que una sentència i l'altra constitueixen atacs, en tota la regla, contra els fonaments bàsics de l'autogovern de Catalunya. És també indubtable on rau l'origen de les denúncies que han propiciat aquestes sentències. Però, malgrat tot, hi ha qui insisteix a fer-nos responsables o coresponsables d'aquesta maror anticatalana, als socialistes catalans. Ens podem preguntar tots plegats fins on la justícia contamina la política i fins on la política contamina la justícia. I, si bé és veritat que les cúpules de les instàncies més altes dels tribunals estan formades per magistrats que reflecteixen les proporcions del poder polític, no ho és menys que una cosa són els tribunals i una altra és la política.

Com és ben evident, ni en una ni en l'altra es pot frívolament erigir el PSC en culpable de la situació actual. Si ens referim a la llengua catalana, el PSC, des de la immersió lingüística en els anys vuitanta i la llei de política lingüística en els noranta, ha mantingut una actitud invariable de defensa del model lingüístic i les apel·lacions a la cohesió social i a la unitat civil del poble català. Amb tanta o més coherència que moltes altres forces polítiques de, en el seu llenguatge, catalanitat més indiscutible i no discutida. En el cas de l'Estatut, la situació és encara més flagrant. Els socialistes vam aixecar abans que ningú la bandera de l'aprofundiment de l'autogovern i la revisió de l'Estatut i n'hem reclamat sense parar la devolució de la seva integritat. Vam encapçalar la manifestació i, malgrat tot, sembla com si la societat catalana o alguns dels seus oracles ens volguessin en crisi permanent o esquerdant-nos des d'aquell moment.

La reflexió i la reacció socialista hem de situar-la en diversos camps. El primer de tots, el de la relació amb el PSOE, considerada sempre sota sospita de subordinació i més un problema que un valor o una solució. Mentre Pere Navarro tracta de refer les bases d'aquesta relació des de la confiança i la independència, Antoni Castells porta les coses al límit i diu que el projecte socialista només es pot refer des de la plena independència del PSOE. Mentre no sigui veritat que en un sol tema, només un, que afecti Catalunya el PSC no voti diferent del PSOE, als ulls de la necessària credibilitat, aquesta estarà sota sospita. Si no hi ha confiança federal el federalisme no existeix. Pere Navarro vol reconstruir aquesta confiança i té un mandat per fer-ho.

Mentrestant, però, el debat intern continua i el PSC es disposa a tractar totes les qüestions de l'agenda política. Ahir mateix, la Fundació Campalans, amb gran expectació, va convocar una jornada per tractar de federalisme, d'autodeterminació, fins i tot d'independència. Es tracta d'abandonar la por a les paraules i que les qüestions que giren al voltant dels drets dels pobles tornin a l'ideari bàsic del PSC, en el qual sempre han estat presents. Simplement es tractaria, a parer meu, que sense por es pogués admetre que en el PSC, que no és un partit independentista, hi hagués una tendència independentista admesa i organitzada, que segurament seria minoritària, però quedaria clar que no ens fan por determinats temes de l'agenda política.

Però és que, a més, en molt pocs dies de diferència es reunirà Avancem, que sota el guiatge de Joan-Ignasi Elena des de l'executiva del PSC tracta de posar les bases d'un reagrupament de les forces d'esquerra sobre la base de la compatibilitat plena de l'agenda social i l'agenda nacional. Polítiques d'esquerres i catalanistes. Altre cop un mandat congressual i estatutari dels socialistes catalans. I també es reunirà una taula autoconvocada amb l'assistència de diferents dirigents socialistes que, sobre bases menys orgàniques, buscaran els mateixos objectius.

Hi ha qui De la voluntat de transparència, d'un programa de regeneració política i democràtica, està disposat a dir-ne esquerdes. El risc d'esquerdes hi és, però és molt pitjor el risc de la paràlisi, l'anquilosament i la burocratització que el risc d'afrontar els temes. Tots i sense por. Si els socialistes demanen una comissió d'investigació, la iniciativa es considera, o bé sota sospita o, fins i tot, hi ha qui opina que ens volem tirar pedres sobre la pròpia teulada. La voluntat de transparència i de regeneració no se'ns atorga. Si els socialistes aprofundim en el debat dels models territorials, dels usos del sòl, del model de creixement, si contraposem Massachusetts a Eurovegas, també ens estem esquerdant.

Doncs bé, només si abordem aquests debats des de la por ens esquerdarem de veritat, que és el que alguns voldrien. Si els abordem des de la diversitat i la pluralitat, des de la riquesa de les idees, des de la coherència amb el nostre ideari, si ho fem responent a les expectatives i esperances dels nostres simpatitzants i votants i de tota la societat catalana, no ens estarem esquerdant, ens estarem enfortint. El debat és un valor democràtic, no una esquerda.