opinió
Reixes a la veritat
“Han volgut convertir la mort del seu fill en una estampa més de les viscudes durant la dictadura argentina”
El dia 11 de juliol, a les nostres dependències, un detingut per un suposat delicte de robatori a l'interior d'un vehicle va intentar suïcidar-se i va morir tres dies després a l'hospital Josep Trueta. Aquest fet, del qual vam informar immediatament al jutjat de guàrdia i que ja va sortir publicat en aquelles dates a la premsa local, quan va ser conegut per la família del finat va generar un allau d'informacions, especialment a Argentina, que acusaven la Policia Municipal de Girona de torturadora i assassina.
Entenc perfectament el dolor i la ràbia d'uns pares que coneixen la notícia de la mort del seu fill a tants quilòmetres de distància i després de tants dies. Entenc que sigui difícil per aquests pares comprendre què pot haver portat al seu fill a llevar-se la vida. Entenc que, com en molts altres casos que he conegut, els afectats, com a mecanisme de defensa, tendeixen a culpabilitzar els altres per poder suportar el patiment. Ara bé, en aquest cas s'han superat totes les línies vermelles. La família, commocionada pel dolor i induïda per un discurs totalment interessat, ha volgut convertir la mort del seu fill en una estampa més de les viscudes durant la dictadura militar al seu país. La policia deté l'activista polític i immigrant, la policia el tortura fins a la mort, la policia intenta amagar el fet deixant el cos a l'hospital, la policia no informa de res i la policia intimida el testimoni de les tortures, que ha de desaparèixer per no acabar igual que el mort.
Un relat coherent i plausible en sistemes autoritaris en què els drets humans i les llibertats públiques no hi són garantides, però no pas a la nostra societat. Una societat on el sistema assegura un procés per garantir les llibertats, potser amb imperfeccions –potser caldria l'existència d'òrgans externs de control com els comitès d'ètica–, però amb un alt nivell de garantia.
L'obligació de comunicar els seus drets al detingut, la tutela judicial efectiva, la limitació de temps de la detenció, l'establiment d'un llibre de registre dels detinguts o, com en el nostre cas, tenir un sistema de gravació en vídeo les 24 hores del dia, donen un alt nivell de garantia.
Però això, per determinats col·lectius no és important, és més fàcil introduir determinats tòpics que són subscrits per una família necessitada de respostes i difosos per la xarxa prenent, llavors, la categoria de fets irrefutables.
Quan estàvem superant el fet que una persona havia estat a punt de morir a les nostres dependències i que, gràcies a la determinació i coratge dels agents, varen poder evitar-ho, ens arriba l'onada de notícies acusant-nos de torturadors i assassins. Els asseguro que l'angoixa, indignació i frustració que ha generat aquesta campanya en el si de la policia ha estat enorme. Som d'una generació que hem crescut professionalment amb els valors de defensar la legalitat democràtica i les persones, tenim interioritzat el nostre paper com a garants de les persones privades legalment de llibertat i, per tant, no podem entendre que se'ns acusi d'uns fets tan gravíssims com aquests. Encara és més inversemblant tot plegat si considerem que des de el primer dia disposem de proves objectives que demostren la nostra versió, o que les practicades, com ara l'autòpsia, ho confirmen; tot i així, hem hagut de suportar en silenci la campanya calumniadora sense poder ensenyar les imatges per no vulnerar el dret a la intimitat del finat.
Segur que qualsevol actuació és millorable, segur que d'aquest tràgic ensurt n'hem après i servirà, però en cap cas canviarà la voluntat reflectida a les imatges d'intentar salvar una persona, sigui o no detinguda. Ho hem demostrat àmpliament amb la introducció de desfibril·ladors en tots els vehicles policials, desfibril·lador que vàrem fer servir aquest dia per recuperar-lo. Ho demostra el caporal responsable del servei de nit, que sense pensar-ho dos cops va procedir a fer-li la respiració boca a boca i que ara ha hagut de fer-se analítiques per saber si ha contret l'hepatitis C. Això no es fa perquè ho diu un manual; és simplement la reacció espontània del qui té molt clar què ha de fer.
La interlocutòria d'arxiu de la jutgessa del número 4 de Girona és molt clara, altrament no podia ser diferent: “De lo anterior se deduce que la muerte de Juan Pablo Torroija se produjo por un acto voluntario de suicidio, sin que se aprecie omisión penal relevante en la actuación de los agentes custodios a la que se pueda atribuir el resultado producido, y menos aún acción voluntària negligente…”. “ACUERDO el sobreseimiento libre y archivo de las actuaciones al no ser hechos constitutivos de infracción penal.”
Esperem que un cop demostrat que en tot moment els agents de la Policia Municipal de Girona van actuar correctament acabi aquest malson, la seva família quedi més tranquil·la i el senyor Juan Pablo Torroija pugui descansar en pau.