El “numeret” d'un visionari

“Jo proclamo des d'aquesta tribuna que Catalunya té dret a l'autodeterminació. Si aquest dret no se'ns reconeix, no farem per això la guerra, però no deixarem de reivindicar-lo.” El 4 de juliol de 1978, el diputat Heribert Barrera aixecava la veu al Congrés per llançar aquest auguri providencial. El que estava en debat al ple de la cambra baixa era la Constitució que quaranta anys després la majoria dels partits catalans han donat per esgotada. Barrera s'hi va oposar des que el text era un embrió. Es justificava amb arguments que avui, quan fa un any de la seva mort, semblen propis d'un visionari: “No és amb constitucions, ni amb lleis, ni amb coaccions, ni amb afalacs com s'aconseguirà, per exemple, que els catalans canviem de sentiments.”

Aquell 4 de juliol el Congrés debatia el dictamen de la Constitució. Entre queixes a la presidència de la mesa perquè considerava que li havien retallat el temps reglamentari per intervenir, Barrera prenia la paraula: “Crec, senyors diputats, que una autèntica i efectiva democràcia no és possible a Espanya sense la restitució prèvia de la sobirania a les nacions que integren l'Estat i sense una forma d'Estat republicana.”

Barrera rebutjava la Constitució amb dos grans arguments que en ple segle XXI són més actuals que mai. El primer, el maltracte cap a Catalunya. “Per als catalans ser espanyols no significa pertànyer a la nació espanyola, si és que existeix. La nostra nació és Catalunya i no en podem tenir cap altra”, deia. L'aleshores secretari general d'ERC censurava que en les discussions de la carta magna no s'hagués solucionat el problema de la “sobirania”. Barrera no acceptava que radiqués en el “poble espanyol”. Creia que l'havien d'exercir “tots els pobles d'Espanya”. Cadascun, la seva.

El segon gran argument del diputat republicà era el de la monarquia. Barrera propugnava la convocatòria d'un referèndum perquè els ciutadans decidissin si l'Estat que deixava enrere una llarga dictadura s'havia de constituir en forma de monarquia o de república. Aquell juliol va remarcar que la monarquia havia estat “escollida i imposada pel règim franquista”. Un règim “d'origen i essència militar” que, segons Barrera, havia encomanat al rei una missió inequívoca: “Assegurar la continuïtat de la primacia del poder militar sobre el civil.”

Abans de tornar a l'escó, sota les mirades incomprensives de molts, el dirigent sexagenari va acomiadar-se amb una confessió: “Suposo que molta gent considerarà que estic actuant de manera irresponsable, que he volgut, simplement, fer el meu numeret. Un numeret d'ós vell, solitari i rondinaire.” Barrera renegava del fer i desfer dels “brillants il·lusionistes” que ni tan sols necessitaven barrets de copa per treure'n “cintes de colorins”. No volia que ningú s'adormís en la il·lusió; en el miratge dels que ja donaven per feta la democràcia.