Autoestima pel català

A l'hora d'intentar trobar solucions per millorar l'estat actual de la nostra llengua, el primer que se m'acut és la necessitat d'incrementar la nostra autoestima i, per això, m'atreveixo a demanar a tots aquells que ens estimem el català que l'utilitzem més del que ho fem quan, per exemple, anem a una botiga, a un restaurant, a la feina o en el tracte del dia a dia, i aquí, si m'ho permeten, hi afegiria també el fet de procurar parlar-lo millor, perquè és un fet ben evident que, malauradament, cada vegada parlem un català més farcit de castellanismes: aquí tenim l'exemple del però en el català que es parla a Barcelona, un català en què la pronunciació de les vocals neutres tendeix a desaparèixer.

Moltes vegades ens queixem que en les televisions estatals força locutors pronuncien, vergonyosament, els cognoms catalans sense la ll final i els destrossen dient Carbonel o Sabadel. És clar que tampoc ajuda gaire a millorar la nostra autoestima si des de TV3 o de Catalunya Ràdio– emissores que haurien de ser exemplars– la immensa majoria dels seus periodistes, amb alguna honrosa excepció, pronuncien sistemàticament “hoquei hierba”, en castellà. ¿Quin sentit té aleshores el fet de voler catalanitzar-ho tot traduint els noms propis de persones, els topònims, o bé, fins i tot, els títols originals en castellà d'algunes pel·lícules?

De ben poca cosa serveixen la immersió lingüística a l'escola o les lleis de política lingüística en favor de la llengua catalana, si a l'hora de la veritat no la fem servir quan parlem amb les persones immigrants que, encara que no la parlin, són capaces d'entendre-la, o bé quan comprem tots aquests productes de neteja i de la llar que passen olímpicament del català, inclús per anunciar-se per TV3.