“No marxeu, que us estimem”

Quan dos es divorcien sovint entra en joc una manipulació sentimental però també material que el que fa és complicar les coses. I es diuen coses molt grosses. Aquest símil, que és aplicable en les relacions de parella, també ho és quan un país vol marxar d'un altre. Almenys arran de l'experiència del Quebec respecte al Canadà, segons va posar de manifest divendres en la conferència Building a new state el catedràtic de dret internacional de la Universitat de Mont-real Daniel Turp. I és que en la seva intervenció va fer un advertiment als catalans: joc brut de l'Estat matriu. Ho va exemplificar amb tres casos que es van produir el 1995, quan al Quebec es va fer el tercer referèndum secessionista.

Primer exemple: es va pactar que els partidaris del sí i del no es gastarien un dòlar per habitant en la campanya. En total, cinc milions. Els partidaris del no se'n van gastar cap a 30. Segon exemple: la població a Mont-real era de 2,3 milions de persones el 1994. L'any següent, el del referèndum, va pujar als 4,3 milions i el 1996, un cop feta la consulta, va baixar a 2,6. Conclusió? Allau de canadencs empadronats per poder votar a favor del no. Tercera manipulació: la sentimental. Als carrers de la capital quebequesa els partidaris del no van muntar una macromanifestació en la qual va venir gent des de Toronto o Alberta amb el lema No marxeu, que us estimem. “Els canadencs ens van envair”, va recordar Turp. Un perill, aquest últim, que la moderadora, Mònica Terribas, va minimitzar irònicament: “Han passat anys dient que no ens estimen, els serà difícil trobar gent que vulgui venir a dir que sí.” Sigui com sigui aquestes traves van fer efecte, ja que del 63% que s'esperava favorable al referèndum finalment el resultat va ser del 50,4% que van votar que no i el 49,6% que van dir que sí. Gairebé un empat tècnic.

Però el cas del Quebec i el de Catalunya són diferents. Sobretot perquè allà no tenen un perill que aquí sí que existeix: el Tribunal Constitucional (TC). Perquè si bé el govern canadenc també va recórrer al seu propi TC per intentar aturar la consulta emparant-se en la inconstitucionalitat, l'alt tribunal va reconèixer el dret del poble a expressar el seu desig. Ho va fer, va explicar Turp, basant-se en dos fonaments reconeguts no escrits en la Constitució: el federalisme i la democràcia. Una argumentació que al Constitucional espanyol difícilment es produirà, com va recordar l'exlehendakari Juan José Ibarretxe, que va veure tombat el seu Pla Ibarretxe. Però l'esperança no es perd, i l'exdirigent basc va reconèixer que era “col·leccionista de nos però militant del sí”.

I un darrer advertiment de Turp, basant-se en l'experiència viscuda: que Catalunya vagi a la seva, tot i els entrebancs que segur que li posarà l'Estat espanyol. El 1977 ells no van demanar permís al Canadà per convocar el referèndum del 1980 perquè, diguessin el que diguessin, “nosaltres vam decidir consultar la nostra gent”, explica.