Els interessos contraposats
S. XVIII-XIX. Un dels fonaments de la incomoditat entre Catalunya i Espanya seran els models i els interessos econòmics divergents, tal com es reflecteix en els debats al voltant de la política industrial i aranzelària
amb reticències el
model de creixement industrial català
La industria está poco desarrollada; solo hay algunos centros de producción industrial, como Barcelona
y otros; pero en lo general
la población es rústica [...],
carece de estos grandes
centros de producción y consumo, y no siente estas necesidades ficticias que
asaltan a los habitantes
de las grandes ciudades”
de la RosaDiputat
del segle XIX va contribuir a generar tensions entre
Catalunya i Espanya
El 1843, el filòsof Jaume Balmes va publicar un article en què afirmava: “Cataluña es la única provincia que participa propiamente hablando del movimiento industrial europeo. Cuando se pasa de Cataluña al extranjero nada se observa que no sea una continuación de lo que allí se ha visto; diríase que el viaje se hace dentro de la misma nación, de una a otra provincia; pero al salir del Principado para el interior de España entonces parece que en realidad se ha dejado la patria y se entra en países extraños.” La cita anterior ens permet posar damunt de la taula la diferència de models econòmics entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, un factor que generarà preocupacions econòmiques i socials sovint divergents; i, des d'un punt de vista del fil conductor de la nostra narració, propostes que rebran la incomprensió o el rebuig dels diferents governs de torn.
El procés de transformació de l'economia catalana ja arrenca, tal com va mostrar l'historiador Pierre Vilar, del segle XVIII i es fonamenta en un esquema que no només inclou la indústria del cotó, sinó la millora dels transports i l'exportació dels productes agraris, principalment del vi. En tot cas, el contrast amb els ritmes i el model espanyol es farà aviat ben evident. L'historiador Josep Fontana ha avaluat, a partir de les dades dels capitals invertits en cadascun dels rams, que a mitjans del segle XIX, Catalunya concentrava un 40% de la industrialització de tot l'Estat; una xifra que s'enfilava al 50% si deixem de banda l'elaboració dels productes agrícoles. La dada ens ajuda a entendre les disfuncions que genera una realitat com aquesta, tant en la política industrial com també en l'aranzelària.
El primer problema, però, el trobarem en la incomprensió o la incompetència dels governs de torn. Els mateixos il·lustrats espanyols veien en l'aparició del moviment fabril una amenaça seriosa per a l'estabilitat social, sense entendre els beneficis que podia generar. En el seu Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), per exemple, Campomanes traslladava un model ben allunyat d'allò que predicava en el títol i concloïa que calia revertir el procés d'industrialització “fomentando las aldeas, trasladando a ellas mucha de la industria que se va a las ciudades en perjuicio de las aldeas y de los campos”. Les prevencions no s'esvairan amb el temps. El 1850, en resposta a un discurs de Donoso Cortés sobre els perills del socialisme i el comunisme, l'exministre d'Estat Martínez de la Rosa es mostrava convençut que aquests no es produirien a Espanya perquè la “industria está poco desarrollada; solo hay algunos centros de producción industrial, como Barcelona y otros; pero en lo general la población es rústica [...] y no siente estas necesidades ficticias que asaltan a los habitantes de las grandes ciudades”. Els industrials catalans, en tot cas, podien compartir la preocupació per la nova problemàtica social; però difícilment sostenien, més enllà dels sectors més reaccionaris, una visió que considerés el desenvolupament industrial com un perill i no com una oportunitat.
La fàbrica desatesa
El problema d'aquestes visions que es donaven des de l'Estat era la despreocupació absoluta per la indústria. No deixa de resultar simptomàtic, com ha posat en evidència Josep Fontana, que entre el 1834 i el 1854 no hi hagués ni un sol debat a les Corts espanyoles sobre la industrialització, excepció feta d'una breu referència sobre el restabliment d'un decret de llibertat d'indústria del 1813. El 1855, a més, la iniciativa no es va produir per la voluntat de fomentar la indústria, sinó per les conseqüències socials que comportaria. Aquell mateix any, però, el Congrés deixava morir una “Exposición de la clase jornalera a las Cortes” en la qual els treballadors catalans demanaven una llei que regulés les relacions laborals i donés cobertura legal als sindicats.
La miopia també afectarà la forma d'afrontar les infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic i l'articulació d'un mercat estatal. El 1847, el mateix govern reconeixia el contrast entre l'estat de la xarxa viària i el pressupost destinat: “En España no hay ni veinte palmos de camino que se pueda andar [...]. No se hace nada, absolutamente nada, y no por ello deja de haber un presupuesto bárbaro y cuantioso a este fin.” Les deficiències eren igualment greus en el cas de la xarxa ferroviària, en què els problemes apareixien vinculats a la febre especuladora i la dèria de construir un model radial. El 1851, el Ministre de Foment, Mariano Miguel de Reynoso, presentava un pla ferroviari en el qual les línies principals connectaven Madrid amb les ciutats de l'interior, mentre que es deixava per a línies secundàries l'enllaç d'aquestes amb el litoral. Per altra banda, els escàndols al voltant dels negocis especulatius que generava la política ferroviària eren constants. El 1868, en un debat sobre la qüestió, un diputat denunciava que els consells d'administració de les empreses ferroviàries “se componen generalmente de ministros pasados, presentes o futuros”;Al costat d'això, el desenvolupament de la xarxa ferroviària a Catalunya va haver de fer-se a través de l'estalvi local.
El debat aranzelari
Un dels exponents més evidents de la contraposició entre les necessitats industrialistes de Catalunya i els interessos clarament antiindustrialistes de bona part de la classe política espanyola el trobarem en els debats al voltant de la política aranzelària. El tema constituirà, amb tots els matisos que vulguem, un element aglutinador de la societat catalana. No deixa de resultar significatiu que entre les causes que expliquen la revolta que esclata a Barcelona entre el novembre i el desembre del 1842 hi figurin, tal com reconeixia el cònsol francès, “la irritació dels catalans [...] contra els projectes de negociacions comercials atribuïts al govern de Madrid”; i, igualment, que la preocupació aranzelària aparegui com un dels mòbils que donaran origen al Memorial de Greuges del 1885, un document que lliga les preocupacions industrials amb les aspiracions del catalanisme.
Més enllà de la coincidència d'interessos, allò que ens interessa destacar és que, des de bon començament, hom va associar la qüestió del proteccionisme amb els interessos de Catalunya, talment com si es tractés de sinònims. I, òbviament, aquesta associació va augmentar els recels i la incomprensió. En un llibre clàssic sobre aquesta qüestió, el secretari del Foment del Treball Nacional, Manuel Pugés, es remuntava a la dècada del 1840 per descriure les campanyes de la premsa espanyola: “«La Guía del Comercio» y otros periódicos de igual tendencia establecían que la cuestión catalana y la cuestión económica debían ser miradas como una sola cuestión. Y es más: los defensores del librecambismo [...] cayeron en la enorme injusticia de acusar a Cataluña de ser la única responsable de los males que la guerra civil ocasionaba a la nación, aconsejando que se procurara aislarla y dejar que sufriera ella sola las consecuencias de la lucha”.
La caricatura d'un fabricant català que espolia els pobres consumidors espanyols perquè els obliga a consumir els seus productes apareixerà de forma recurrent. Gairebé seixanta anys després de la cita anterior, el diari madrileny El Imparcial publicava un article titulat “Contra la injustícia”, en què afirmava que “nadie puede, sin incurrir en tamaña falta, desconocer que la prosperidad de Cataluña se debe en primer término a la buena voluntad con la cual las provincias agrícolas y mineras han aceptado unas tarifas arancelarias que al proteger la industria de aquella región han sido obstáculo a la exportación de los productos de estas otras. La riqueza de Cataluña se funda, pues, principalmente en que se le ha asegurado un casi monopolio del mercado nacional”.
El problema no és només la consciència de tenir interessos contraposats, sinó el fet que això fos vist com un privilegi. Es tracta d'un pòsit imprescindible per entendre les campanyes de boicot que s'aniran organitzant des de principis del segle XX, com un xantatge permanent que es recordarà davant cada petició que arribi de Catalunya. Resulta prou significatiu, en aquest sentit, que el 15 de maig del 1866, l'endemà mateix que el Congrés rebutgés una proposta de descentralització d'alguns diputats catalans, el diari La Legalidad, propietat del ministre González Bravo, llancés aquest advertiment: “Llegará un día en que se plantee la cuestión de la reforma arancelaria, que afecta en primer término a Cataluña; y como las demás provincias españolas lo que quieren es vestir bien y barato, poco podrá importar a sus diputados el que los algodones, las lanas sajonas y otros géneros adeuden o no adeuden nada.”
