El catalanisme com a força electoral
1907. Les eleccions del 21 d'abril del 1907 posaran en evidència el pes aclaparador de la coalició de la Solidaritat Catalana, que generarà rebuig i incomprensió entre la societat i els partits espanyols
La candidatura de la Solidaritat Catalana sacsejarà de dalt a baix el panorama polític català
“La Solidaridad es la idea de un instante; carecéis de mañana, porque, nacidos circunstancialmente, ante
la satisfacción de una necesidad,
la reforma con que esa necesidad
se satisfaga os suprimirá.
La ofuscación os ciega y os hace rechazar de antemano lo que no conocéis. Que Cataluña os perdone, como yo os perdono, porque esa
es la ceguera de vuestra pasión”
Els partits dinàstics espanyols es retrauran entre ells
la desfeta electoral
a Catalunya
Antonio MauraPresident del Consell de Ministres
1 de juny del 1907. Senat
El 21 d'abril del 1907 se celebren les primeres eleccions a Corts després de la constitució
de la Solidaritat Catalana. La coalició, que aplega un ventall ben ampli de sensibilitats polítiques, ha generat una notable
il·lusió entre la ciutadania. L'aplec que ha omplert la plaça de braus de Girona l'11 de febrer del 1906 i, per damunt de tot, la multitudinària manifestació d'homenatge als diputats i senadors que han combatut la llei de jurisdiccions, celebrada al passeig de Sant Joan el 20 de maig del mateix any, en són dues bones mostres. Es tracta de les mobilitzacions més importants que s'han fet fins aleshores. Però el principal repte és traduir aquest entusiasme a les urnes i comprovar si la Solidaritat és capaç de trencar el predomini dels partits dinàstics, que tenen controlats bona part dels districtes electorals del país.
La primera fita, però, seran les eleccions per renovar les diputacions, convocades per al 10 de març del 1907. La campanya servirà per comprovar la capacitat de mobilització del moviment solidari. Els dies previs, els governadors civils de Catalunya, erigits en intermediaris entre el govern i els cacics del territori, adrecen cartes al ministre de la Governació i al president del Consell de Ministres, en les quals expressen obertament el temor que es percep des del territori. El de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, reconeix que “de cada 100 personas, coronables, noventa y cinco están más o menos metidas en la Solidaridad [...]. Los otros cinco, o son correligionarios nuestros, o carecen de autoridad bastante para que Barcelona se estime honrada en ellos”. La victòria dels candidats solidaris permetrà que els catalanistes aconsegueixin la majoria a les diputacions de Girona i Barcelona i que Enric Prat de la Riba sigui escollit president d'aquesta darrera.
Malgrat les mostres de
menyspreu expressades de forma pública, la processó dels partits dinàstics va per dins. Pocs dies després de la jornada electoral, el cap del Partit Conservador a Girona, el comte de Serra i de Sant Iscle, trasllada al seu cap estatal i president del Consell de Ministres, Antonio Maura, el desconcert per l'empenta del moviment: “La Solidaridad ha luchado con un ímpetu, con una cohesión y un entusiasmo imponentes, arrollándolo todo a impulso de una corriente de opinión verdaderamente impetuosa. Se han sumado los elementos más opuestos, los temperamentos más distintos, las ideas más antagónicas para librar la batalla a los partidos históricos y al régimen vigente.” Els solidaris han organitzat mítings poble a poble, barri a barri. Es tracta d'un nivell de mobilització inèdit que desconcerta els partits tradicionals.
Però el principal repte són les eleccions del 21 d'abril, que el president del Consell de Ministres convoca per tal de garantir el suport del Congrés al Partit Conservador. Els dies previs, la premsa solidària va plena d'actes i mítings arreu del país. El més important de tots és el que es durà a terme al Teatre Tívoli de Barcelona. El dia abans, el poeta Joan Maragall publica un article èpic en què reivindica
el caràcter heterogeni de la
Solidaritat i la qualifica com un “alçament”. D'aquest acte en sorgirà el programa oficial de la coalició electoral. A més de demanar la derogació de la llei de jurisdiccions i la dignificació del sufragi, el document reclama “encarregar gran part de les funcions d'ensenyança, beneficència i obres públiques a organismes regionals representatius de la personalitat de les regionals, dotats de mitjans econòmics propis per a exercitar-les”. Es tracta, és cert, d'una demanda molt genèrica, però que és assumida per totes les formacions que integren el moviment, des de republicans fins a carlins. El programa del catalanisme ha esdevingut transversal. I, més enllà del futur del moviment, aquest fet representa una fita històrica.
La campanya electoral es
viurà amb una especial tensió. Tres dies abans de les votacions, Francesc Cambó resultarà greument ferit en un atemptat quan es dirigia a un míting al Casino de Sants. El propietari de l'arma és el lerrouxista Mariano Miranda. L'endemà, la premsa solidària publica destacats en què es crida “¡A votar! La nostra arma. ¡Les nostres represàlies són els vots!” La mobilització de l'electorat serà significativa. La participació assolirà nivells inèdits, del 61% al conjunt del país, quan normalment no vota més del 40% de l'electorat. I els candidats solidaris aconseguiran un triomf incontestable. A Barcelona, el 71% dels votants donen suport a la Solidaritat Catalana. A la resta del país, els solidaris guanyen en 41 dels 44 districtes electorals i aconsegueixen tots els senadors. Per primera vegada s'aconsegueix desbancar els candidats ministerials d'alguns feus tradicionals.
Les eleccions també permetran l'emergència de dos personatges que, des de trajectòries radicalment diferents, marcaran l'evolució de la política catalana fins ben bé el 1933. Es tracta de Francesc Cambó i Francesc Macià. Aquest serà el moment en què esclatarà el cas que la premsa de Madrid qualificarà de “caso Maciá”. La versió oficial apareix perfectament
resumida a les pàgines d'El Ejército Español, des d'on es proclama que “el Ejército cree que un oficial no debe formar parte en las filas de un partido en cuyas reuniones no se puede decir ¡Viva España!”. Val a dir que aquest diari no descansarà fins a aconseguir el seu objectiu. Pocs dies després de la renúncia del coronel, el diari proclamarà, eufòric: “Lo hemos conseguido. El Sr. Maciá se ha visto solo, aislado de todos los que hasta ahora habían sido sus compañeros, dejado aparte por ellos como un apestado.”
La invasió dels bàrbars
El Partit Conservador aconseguirà la majoria al Congrés,
però els resultats de Catalunya sacsejaran l'opinió pública
espanyola. Algun diari parlarà, obertament, de la “invasión de los bárbaros”. La victòria de la Solidaritat també excitarà els ànims entre les formacions
polítiques espanyoles. Conservadors i liberals es tiraran els plats pel cap i es retrauran mútuament el desastre electoral a Catalunya. Els primers posaran el retrovisor i diran que “es consecuencia de las circunstancias que los liberales crearon y dejaron como herencia a los conservadores”; mentre que els segons acusaran el govern “de haberse cruzado de brazos frente a la Solidaridad”. En aquest
joc de retrets i d'incomprensió també hi participaran els republicans, que proclamaran que “la Solidaridad tiene dos cabezas: una visible, Salmerón; y otra invisible, Maura”. Nicolás Salmerón era el líder republicà espanyol que havia beneït la constitució de la Solidaritat
Catalana, mentre que Antonio Maura era el cap del Partit Conservador i president del Consell de Ministres.
Poques setmanes després, el debat passarà de la premsa a les cambres parlamentàries. El president del Consell de Ministres, Antonio Maura, dirà que “no me parece pavoroso el asunto de la Solidaridad” i
dedicarà unes paraules duríssimes al moviment: “La confabulación de los extraños y antitéticos elementos que constituyen la Solidaridad podrá servir para derribar, para destruir, pero no para crear.” I, tot seguit, remarcarà que “los partidos de carácter local no podrán gobernar ni dirigir mientras no se integren en los grandes partidos de la nación”.
Tot i això, el líder conservador anunciarà, de forma enigmàtica, que té “trazado el camino para resolverlo, del cual no me apartaré”. Maura acabarà assumint la necessitat d'entendre's amb els sectors més dretans de la Solidaritat i contribuirà a la seva divisió. El moviment acabarà esdevenint també una plataforma per tal que la Lliga Regionalista estableixi un canal directe de diàleg amb els governs de Madrid. Es tracta d'un primer pas que s'acabarà traduint, alguns anys després, en la participació del partit català en els governs espanyols.
La Solidaritat estava concebuda com una plataforma per respondre a una conjuntura molt concreta, però les possibilitats de perllongar una aliança tan heterogènia eren molt remotes. Tot i la vocació d'estendre el moviment a altres zones de l'Estat, això no acabarà de reeixir. L'eterna vocació de transformar Espanya des
de Catalunya viurà un nou fracàs. Les diverses reaccions
per la Setmana Tràgica sentenciaran a mort el moviment, ja força afeblit. Tot i això, el pòsit de la Solidaritat Catalana perdurarà: el catalanisme i la reivindicació de l'autogovern
esdevindran, a partir d'aleshores, políticament transversals
i clarament majoritaris en la
societat catalana. A curt termini, però, serà la Lliga Regionalista la que aconseguirà treure més rèdit de l'experiència, no només per la seva capacitat per aplegar bona part del teixit associatiu catalanista, sinó per l'èxit electoral aconseguit a partir d'aleshores.